Humor (alguns hipòcrites no els agradarà)

Gonzalez-Sinde del Caudillo

Un dels defectes que té l'estat espanyol, és que tot i que en teoria hi ha un partit d'esquerres anomenat PSOE, i un de dretes anomenat PP, els dos són partits postfranquistes. Si bé el PP, d'aquella manera és la seguidora del "movimiento nacional", els suposats demòcrates del PSOE, fan 3/4 del mateix.
La misnistra González Sinde, seguint els seus amics artistes de la gauche-divine. S'ha posat a perseguir als internautes que comparteixen arxius, fet que ha provocat un allau de crítiques de tota la comunitat internauta.

Una de les últimes que ha fet aquesta dona, seguint els seus antecessors franquistes, és sabent que té un fons il·limitat gràcies a l'espoli fiscal fet entre d'altres als catalans, comprar l'arxiu Centenlles, que els seus fills han mirat més la butxaca que la pàtria. I encara per riure's més dels catalans, portarà aquest arxiu a l'Arxiu de Salamanca, que tot i que li han maquillat el nom, va ser allí on van poder fer un arxiu de "rojos-separatistas", per tal de poder fer purgues en un futur. com diu la frase ... "cornuts i pagar lo beure". a més ara parla de fer-nos unes còpies ... El ministeri i els fills de Centelles han actuat a traïció contra el conseller de cultura català i per tant representant legal dels nostres interessos.

Barça i Madrid, dos exemples del que és Catalunya i Espanya

El MundoDeportivo que 3 jugadors del Barça i 2 del Madrid són els candidats al FIFA World Player. Mirant els 2 equips i a qui representen un el barça-catalunya i l'altre madrid-espanya podem fer aquestes comparacions:

• Els jugadors de barça són formats al planter, mentre que els del madrid són fitxatges. Els catalans ens dediquem a crear la nostra riquesa, mentre que els espanyol l'adquireixen.
• Mentre que els jugadors del barça són reservats i treballadors, als jugadors del madrid els representa les característiques dels espanyol un prepotent i cregut, i després un membre d'una "secta" cristiana. com la majoria d'espanyols prepotència i ultracatolicisme.
• Mentre que els jugadors del barça aniran com a mèrits aconseguits amb el barça durant la passada temporada, els del madrid s'apropien els mèrtis aconseguits en els anteriors equips per exhibir potència, com sempre el model espanyol d'expropiar-se dels altres.

bé, per acabar este post. el gol d'Zlatan al madrid,

Manifest: “En defensa dels drets fonamentals a internet”

Manifest en defensa dels drets fonamentals a Internet

Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors de Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que …

1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
4. La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
6. Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.
7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.
8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Aquest manifest, ha set elaborat de forma conjunta per varis autors, es de tots i de ningú. S’ha publicat en multituds de llocs web. Si estàs d’acord i vols sumar-te a ell, difon-lo per Internet.

La Dignitat de Catalunya (editorial a tota la premsa catalana)

La situació entre l'estatut ha fet que per primera vegada a l'història , tots els diaris catalans publiquessen la mateixa editorial (Avui, El Punt, La Vanguardia, El Periódico, ....).

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

9 de novembre a Alemanya: 1938, 1989 ...

Aquests dies a Alemanya es commemoren 2 dates importants pera la seva història. Un aniversari feliç i un de trist. El feliç és el de 1989 quan per fi es va obrir el mur de Berlin, i el trist és l'aniversari de la nit dels vidres trencats, on els nazis van destruir establiments dels jueus.

Durant els segle XX Alemanya va passar dues de les pitjors dictadures possibles la nazi i la soviètica, si ve l'Alemanya occidental es va salvar de la soviètica, va patir tenir l'altra meitat de l'estat separada, i la forma més clara era el mur de Berlín.

La nit dels vidres trencats es pot considerar com el primer atac violent perpretat per les SS contra els jueus residents a Alemanya. Després d'això tots sabem el que va venir.

El mur de Berlín va ser un mur que van construir a la República "Democràtica" Alemanya (la de l'òrbita soviètica), per tal d'evitar que la gent s'escapés a la República Federal Alemanya (capitalista).

És curiós que ningú volgués entrar al part democràtica i en canvi si hi hagués gent que volgués anar a la federal. També és curiós que fos l'Alemanya comunista dels pocs llocs on funcionava el sistema degut sobretot al sentit del compromís que tenen els alemanys i no tenen a les altres parts d'Europa on el sistema estava col·lapsat ja que fins i tot l'absentisme laboral va arribar a nivells sobre el 50%.

El Nazisme i Socialisme-soviètic, han estat dues cares de la mateixa moneda, i que han aplicat sistemes similars per tal d'eliminar els dissidents uns i els que no eren prou bons els altres. Als dos l'estètica els ha governat, no hi ha tantes diferències entre les desfilades nazis a Berlin o les tropes soviètiques a Moscou.

el fet és que mentre el 9 de novembre del 1938 molts alemanys el maleixen, el de 1989 el recorden amb alegria, l'entrada del seu estat en una vertadera democràcia i no una democràcia de partit únic com ho era l'Alemanya oriental-comunista.

"Dies de Festa" ... una cançó d'estiu, per a quan comença l'hivern ... i refelxió socio-lingüística

Ara fa dies que no escric res, i això que políticament són dies moguts, com també esportivament, i com no l'aparició de la nova ubuntu, podrien ser temes per parlar-ne, però mira, avui me sento molt localista i m'ha vingut en ganes d'escoltar "Dies de Festa" una cançó que tenia a la meva memòria, d'haver-la escoltat a Radio Delta, mentre ma mare i ma iaia (en pau descanse), embotellaven tomates.




La veritat és que veient la facilitat en que es interpretada per un valencià, un s'ha de posar a pensar si la frontera esta del Sènia, imposada des d'Espanya, és o no una frontera. I més si de que pseudohistoriadors parlen de la repoblació per valencians. Fa uns dies també al fòrum del racó català, una manresana deia que no l'havien entès a la botiga quan va demanar un cossi , paraula que em pensava que era només de la zona i resulta que és la genuïna catalana, que també se diu a la catalunya central.

A ningú se li acudiria dir que un andalús parla una llengua diferent que un madrileny, però aquí encara hi ha gent que dubta de la unitat de la llengua, la llengua que s'estén de Fraga a Maó (i l'Alguer), i de Salses a Guardamar.

Xiquets i xiquetes, maricón l'últim! a robar s'ha dit!

Si des de fa temps sentim parlar del cas gurtel a terres valencianes, i de l'afer millet , des de feia uns dies un panflet com El Psoeriódico, avui ha tocat als socialistes catalans. S'han detinguts als seus caps al "cinturó roig", de Santa Coloma de Gramenet i Badalona.

Després d'estes notícies, un es pregunta si el famós oasi català, era en realitat un miratge, i que tant els dos partits hegemònics com PSC i CiU, anaven fent sense molestar, fins que una auditoria sobre les subvencions al Palau de la Música, van fer sortir les irregularitats de'n Millet. La premsa es va fer ressó dels "acords" entre la fundació del Palau i la fundació de CiU. Ahir el mentre el President Pujol advertia que si es destapava la manta, sap Déu, que sortiria, el President Montilla, en una conversa informal amb els periodistes, deia que a al dreta li perdonaven la corrupció. ¿què passarà ara amb aquests socialistes corruptes? ... si és com diu la dita catalana a totes les cases hi ha Joseps i Joans. (comprove-ho, és cert). I per tant el President Montilla s'hauria d'haver estalviat els comentaris com el President Pujol segur que sap més del que ens pensem.



*perdoneu per dir això de maricón l'últim, però és una frase col·loquial, i en cap cas he volgut dir res relacionat amb les tendències sexuals que cada persona té lliurement.

Ja és Nadal al Mercadona

Ahir dissabte vaig anar a comprar al Mercadona, i per a sorpresa meua vaig trobar-me que ja era nadal. Ahir era 24 d'octubre i encara falten 2 mesos per a la festa, la veritat crec que ara faran un nadal fins i tot a l'estiu.




en aquesta última foto es veu que han dedicat també un petit apartat per als panellets, però la part del torró, és la més destacada.


Aviat faran tot sants, per l'11 de setembre o sant joan pel pont de l'u de maig.

69 anys de l'afusellament de companys

Com cada 15 d'octubre, retré un petit homenatge al President Companys, afusellat per l'exèrcit espanyol tal dia com avui del 1940, al castell de Montjuïc. La lluita per una Catalunya Lliure i Republicana encara continua.

humor catalunya-espanya

un dels capítols de plats bruts, que parlava sobre la relació Catalunya - Espanya

el dia de la cabra

Els nord-americans, tenen el dia de la marmota, que va sortir fa uns anys en una pel·lícula, i els espanyols tenen el dia de la cabra. Avui dia 12 d'octubre se suposa que un mariner anomenat Cristòfor Colom, va topar-se amb el continent americà, i per tan avui és el gran dia de la raça hispana. Mentre que els pobles aborigens avui parlen de dia de la resistència indígena, d'altres parlen de la grandesa de la cultura "latina" ( i jo que em pensava que la cultura llatina era lo de puella puellae), però ja és habitual amb els castellans agafar un nom que no els correspon per posar nom al seu imperi (caigut).

Si el dia de la marmota, parlava de fins quan durava l'hivern, el dia de la cabra ens recorda als que no volem ser espanyols, que tenen un excèrcit preparat per actuar en cas d'insubmissió o rebelia, i si a la pel·licula del dia de la marmota, les coses anven canviat una mica, fins al cap d'x repiticions ja sé un dia diferent amb només la marmota i l'evolució del personatge principal Bill Muray, aquí tenim que l'actor continúa sent igual, i la cabra també.

Aquest dia de la "raza" (espanyola?), va ser impulsat pel golpista Franco, i que l'atucal "democràcia" no ha gosat de suprimir o canviar. D'aquí poc per la televisió nacional espanyola, començaran a desfilar els militars, i uns portaran al cabra, aquests són coneguts també per frases com "muera la inteligencia", una mostra més de la democràcia a l'estat espanyol, encara falta que hi arribi.

Deltebre amb el dret a decidir.

El ple de Deltebre ha votat este tardet favorable a les consultes populars, pel dret a decidir del poble català. La moció s'ha votat a favor amb els grups municipals 8 d'ERC, 4 d CiU i 1 d'EBIN, 2 votsl'abstenció del PSC, i el 2 vots en contra del PP.

quan el ple estigue disponible, penjaré el tros referent a això.

Visca Deltebre. Visca Catalunya Lliure.

un adéu per a carod?

Segons informa l'Avui, Puigcercós hauria demanat que Carod es retirés completament de la política.

Al meu parer, Carod és el millor polític que ha tingut Catalunya des de la suposada democràcia. Carod és una mescla entre Ventura Gasol, i Lluís Companys. Té en ell mateix tot el saber d'un home com ventura gasol, hom del Camp de Tarragona com ell, i l'esperit de lluita i ganes de transformar i millorar la societat com tenia en Companys.


Carod és l'únic polític català, que venir al Delta, ha estat una activitat normal durant el temps de vacances, demostrant als altres polítics que les vacances no estan ni al Maresme o l'Empordà, pels que es queden al país.

Carod és l'artífex de la construcció del pont Deltebre - Sant Jaume, ja que per al conseller Nadal, no era una obra prioritaria, i va se ell qui va quadrar-se fins que el conseller Nadal, va acceptar que es fes l'obra.

Suposo que d'aquí un any, quan ja no estigue en política activa el trobarem a faltar, però mentrestant disposarem d'un polític que sense cap vergonya ha portat el fet independentista a la normalitat política, i ha estat capaç d'internacionalitzar Catalunya amb la xarxa de delegacions de la Generalitat, malgrat als espanyolistes els cogue, Catalunya ja té representació a l'exterior.


carod.cat

gufi.net arriba a les Terres de l'Ebre

El projecte de crear una xarxa sense fils lliure, que va nèixer a la catalunya central a l'estiu del 2008, arriba ara les terres de l'Ebre.

la primera reunió per tal de crear un equip de treball serà el dissabte a les 10:00 a Deltebre, lloc de trobada a les 10:00

on estan els límits de la lliberat de premsa?

Aquesta setmana han aparegut unes notíces que fan pensar fins on arriba el dret a l'informació que tenims els ciutadans o on comença l'intimitat dels polítics. Les notícies s'han fet famoses pel seu contingut el tostón de'n Saura i la merda de partit de'n Sirera.
Tot i que considero que tenen raó, el discurs de'n Montilla feia adormir les pedres, i el Partit Popular és un partit totalment oposat als meus ideals. Aquestes persones tot i estar en el sou lloc de treball, tenen dret a l'intimitat, dret que considero bàsic en una democràcia, per molt dret a saber que tenim el poble el que pensen Joan Saura o Daniel Sirera forma part de la seva intimitat, i si aquesta intimitat no va en principi de principis democràtics com ara si Saura maltractés la dona, o en Sirera fos seguidor de Hitler, llavors si que consideraria que le seves opinions o intimitat són d'interès general, i que el poble ha de saber com actuen els representants del Parlament, ara la premsa s'ha excedit un pèl.

Apendre idiomes amb les sèries

Des de fa uns anys, hi ha el fenòmen sèries a la televisió, l'entrada de cadenes a l'estat espanyol com la cautro o la sexta, van permetre l'entrada del format televesiu que ja feia un temps als Estat Units estava triomfant com també a plataformes digitals de pagament de l'Estat.

Una cosa que tenen les sèries, és que t'enganxen i tens ganes de seguir-les o saber que passa després d'un capítol, això ha fet que molta gent després de dos o tres capítols per la via normal de la tele, com també pels canvis d'horaris que fan alguens televisions, que la gent es dediqués a baixar-se els capítols de manera alegal, per internet. Amb l'inconvenient o ventatja que la majoria estan en versió original, és a dir en anglès. Però també aquí la comunitat internauta s'ha organitzat i ha creat els subtítols per poder-les seguir.

L'actual velocitat de l'ADSL, o la tardança en que es publiquen les series a la tele, la majoria de sèries d'èxit són més seguides per internet que no pas per la tele. Jo sóc una d'estes persones, i és que per una banda mirar la sèrie quan et va bé i sobretot en la llengua original veient els matissos que té cada actor, no té preu.


La quanitat de sèries que segueixo per internet és aquesta:

• LOST (vaig veure les 4 primeres temporades en 3 dies)
  
• Fringe (x-files actualitzat i en lo toc del creador de LOST)
  
• FlashForward (gran impressió del 1r capítol, esperant el 2n)
  
• House (la que va donar a conèixer el fenòmen sèries)
• The Big Bang Theory (sèrie d'humor amb molts tocs geeks)
  
• How I Meet Your Mother (la versió moderna de friends)
  
• The Mentalist (seguint una estructura de sèrie de dectius, amb un mentalista)
  
• Chuck (sèrie d'humor d'espies amb tocs geeks)
  
• Californication (serie sobre un escriptor, que fornica molt)
• Dexter (un assessí en sèrie de criminals, un justicier?)
  

hi ha altres sèries que he seguit o segueixo de manera més intermitent, com ara:

• The IT crowd (només té 3 temporades)
  
• NIP/TUCK (vaig cansar-me a partir de la 2a temporada)
  
• Battlestar Galactica (hi ha molts capitols, i la vull pair bé, igual em compro els dvds, l'estic veient poc a poc)
• Heroes (la vaig seguir per tv3 fins la 2a, després l'he aparcat)
• Pushing Daisies (vaig mirant capítol, sèrie molt entretinguda)
• Numb3rs (la segueixo de manera intermitent per la tele)
  

El software a les administracions.

Avui després de molt de temps he estat més d'una hora "treballant" en windows. Estic fent un curs d'aquests subvencionats per a aturats. Així per sobre he contat uns 12 pcs, sabent que hi ha el Windows XP i l'Office instal·lat i suposant que tenen una llicència per centres de formació, calculo en llicències, s'hauràn emportat uns 2000-2500 euros. Tenir windows comporta a més la serie de problemes de virus, troyans i cucs. Suposo que al ser els programes comercials i que facilment et posen als PCs, ja sigue en llicència o de forma pirata.

Mentrestant en alguns llocs d'Europa, les administracions ja estan treballant amb Linux a l'administració, l'estalvi de llicències, permet tenir plantilla a tècnics per a les incidències puntuals o a personal formador. La generalitat de Catalunya té per una banda uns acords amb Microsoft, i per altres quan la republicana Marta Cid estava a Educació van impulsar la Linkat, que tot i estar suportada per la comunitat opensuse/suse-novell, s'aparta de les altres distribucions més mediàtiques com tenen a les Espanyes i el País Valencià basades en debian, com també ho està la popular Ubuntu.

Tornant al tema del preu de llicències, mentre que els "intel·lectuals" columnistes es queixen del preu d'alguns estudis, ningú es pregunta pel preu que costen les llicències de tenir el windows i l'office instal·lat's als PCs, suposant sempre que tinguin una llicència oficial i no pirata, ja que es tracten d'organismes oficials i no haurien de cometre il·legalitats. Ara és quan molts polítics haurien de mirar si tenen software instal·lat il·legalment al seu portàtil o ordinador, si és el privat, podria passar, ja que cadascú en privat fa el que vol (jo he instal·lat i he tingut durant molt de temps sofware pirata al meu pc), però el software que s'utilitza de cara el públic hauria de tenir software lliure, per tal d'evitar les despeses innecessàries.

Malauradament només sóc militant d'un partit de govern, però els meus companys de partit són analfabets digitals, i per tant convèncer-los per passar-se al software lliure és una tasca gairebé impossible, espero que cada cop sigui més difícil piratejar windows i que les llicències siguin més cares, llavors si les administracions no es passen al software lliure demostraran tenir completament incopetència.

Humor [tribuna.cat]

la persecució dels republicans ...

notícia vilaweb


Si hi ha una cosa que els republicans i republicanes, ens agrada, és burlar-mos d'este anacronisme medieval que són els reis, les reines, prínceps i princeses. Ara ha tocat rebre al regidor del PSM (no confongueu amb el PSOE-IB, el PSM és un partit d'esquerres, nacionalista de Mallorca), per cantar una cançó sobre l'infanta Elena (recorda una mica el cas "Persones Humanes"...).


ve la notícia l'he penjat al twitter, però he preferit també posar-la com a article al bloc, ja que com a republicà ja estic cansat dels monàrquics constitucionalistes i de la seua caverna mediàtica.

aquí us deixo la cançó


Elena

Allà a ses olimpiades,
asseguda a sa tribuna
allà n'hi havia una
cristo puta! com plorava
son pare era un alcohòlic
sa mare era estrangera
i s'àvia, pobre s'àvia
ningú no sabia lo que era
(cors: violonista!)

Ella estava casada,
amb un que era de Lugo
mesquí pobre galllec
qui li hi havia de dir?
que cada dematí
la tindria as costat
amb unes lleganyotes
i es cabell despentinat

i si no fos per tu,
que seria lo que faríem?
de qui mos n'enfotríem
si no haguessis nascut?
tenim sort puta berganta
de tenir-te com a infanta
per açò te deim Elena
Elena de borbon

Cucurrucucú Elena
Cucurrucucú no bramis
Cucurrucucú fas pena
Elena fas pena
Elena fas pena
Elena no bramis
Elena fas pena
Elena fas pena
Elena no bramis
Elena de borbón..."








Myspace del grup Sonadors de Son Camaró

bloc de suport de al grup

més de 800 mil euros del FEDER a Deltebre

Si no vaig errat FEDER són les sigles de Fons Europeu per a la Dinamització Econòmica de les Regions. Uns fons que moltes poblacions catalanes i espanyoles s'han beneficiat durant molts anys, tots? no, la nostra població només ha rebut en 23 anys d'Unió Europea uns 110 mil euros, 20 milions de pessetes per la la plaça de l'antic cinema colisseum.

Pos l'actual govern, en 2 anys i poc de mandat, ha aconseguit més de 800 mil euros, per de dinamitzar econòmicament el centre comercial de La Cava, és a dir per crear una estructura comercial com hi ha per exemple la via T de Tarragona, clar adaptat a l'escalala de Deltebre i per cridar a les poblacions del voltant a ser consumidors dels productes que venem a Deltebre.

Un dels fets curiosos és que cap membre de l'oposició va ser present en esta presentació, no sé si perquè tenien "molta feina", visita al metge o si tenien vergonya de veure com en dos anys s'ha multiplicat per vuit, unes inversions que ells mai van saber treballar per aconseguir-les.

notícia a El Punt

com escurçar adreces web i en català

Hi ha molts serveis com twitter que si poses una adreça de l'escurça per un servidor intermedi com go.to/XXXX, o similars. Fa poc, he descobert un servei similar, però en català, i no pot ser més col·loquial possible, i es diu ves.cat/XXX. Per a tots aquells que voleu posar enllaços llargs, ja sigue al facebook, twitter, sms, pel msn, o altres serveis d'internet podeu escurçar l'adreça web anant a aquesta web catalana que ens ofereix el servei. ves.cat

exemple si vull enllaçar aquesta web http://tribuna.cat/croniques/politica-catalana/109-politica-catalana/90027-arenys-linici-del-cercle-virtuos, pel bloc és fàcil editant-ho html enllaç, en canvi en serveis com twitter o els sms que tenim els caràcter restringits posant http://ves.cat/aapC. Molt fàcil.

11, 12 i 13 de setembre, lliçons de democràcia, a Catalunya, Deltebre i Arenys de Munt

Tots els 11 de setembre, la nació surt al carrer i és habitual trobar-te que molta gent ha penjat estelades o senyeres, per tal de commemorar la derrota de l'exèrcit català contra les trompes franco-esapanyoles borbòniques. Un 11 de setembre on els catalans diem que volem arribar més enllà de la situació política en la que estem, i que anel·lem un espai de llibertat més gran. No volem una cadena més llarga, si no segar la cadena, i convertir-mos plenament en un estat lliure i democràtic.

El dia 12, per la nit, es va celebrar el míting-festa pels dos anys de govern municipal d'ERC, un míting que va canviar el seu format després de que l'oposició jugués brut i que ja ha fet un pacte PP-CiU-PSC, un pacte que demostra que han estat tots estos anys rascant-se la panxa i només complint unes tasques decoratives per al seus capos del partit. Un fet com demostra que en 23 anys d'Unió Europea, Deltebre ha rebut només uns 120 mil euros (20 milions de pts), i que enguany rebrà 800 mil euros ( 130 milions de pts aprox), es veu quins polítics són capaços de treballar pel poble, i quin només busquen tenir un sou i fer-se vore, i fer xerrades informatives perquè han tingut una patinada legal,i no han pogut cansar al poble en un ple.

Per últim ahir, dia 13, a la població d'Arenys de Munt, es va convocar si no un referèndum, una consulta popular sobre l'autodeterminació, va ser tant la preocupació que tota la caverna espanyola es va tirar a sobre, però només els camises blaves van donar acte de presència, sobre 50-80 persones. Els que guarden la camisa blava a l'armari, només han criticat que el govern espanyol no l'hague imepedit, però el govern espanyol tampoc volia que es produís per això va suspendre l'acord del ple, on els regidors escollits democràticament pel poble van votar-hi a favor. Una mostra més que democràcia espanyola és un oxímoron.

Renovació del bloc

Acabo de fer una renovació del bloc, espero que a partir d'ara sigui més lleuger alhora de seguir-me, no descarto fer algun altre canvi en dies posteriors.

no disponible!

des de fa unes setmanes estic canviant de servidor, i no estaré disponible durant encara un temps.

salut!

del pragmatisme a la renúncia.

Per fer aquesta entrada al bloc havia pensat moltes frases com el "vegonya cavallers, vergonya!" que va dir el res Jaume I, als seus cavallers abans d'entrar en combat a València, o el "no era això, companys, no era això" de Lluís Llach. Avui costa sentir-se d'ERC i estar d'acord amb el model de finançament, obtingut el passat cap de setmana.

Avui mateix prenent algo després d'un ple municipal, estava amb el secretari d'ERC-Deltebre, amb la resta de regidors i es sentien orgullosos que la caverna mediàtica espanyola carregués contra el govern del PSOE per pactar amb ERC el finançament. Com no la prensa propera a convergència també feia esment a la notícia del malament que s'havia negociat. Després del repàs a la premsa, i les crítiques arribo al següent.

1. La prensa espanyola, haguéssen quines haguéssen estat les xifres haguéssin dit exacatament el mateix.
2. CiU després del pacte Mas-ZP, per rebaixar l'estatut, parlen molt però ells haguéssen tret unes xifres similars, són uns boques.
3. Que un partit com Ciutadans, s'alegre de l'actual model de finançament és més preocupant.
4. Només experts en economia com Elisenda Paulazie i la corrent Esquerra Indepentista, mostra clarament que és un finançament insuficient.
5. Els únics que no tenen problemes és la premsa socialista (El Periódico), i les rates del PSC.
   

Per tant mentre ens ho pensen mostrar com ser pragmàtics, jo crec que s'ha renunciat, s'ha renunciat a ser clar i lluitar pel que és just, que els catalans i les catalanes tinguem unes inversions, unes polítiques socials que ens mereixem.

tot i que des de les espanyes bramen ...

Des de les espanyes sempre bramaran, però segons Esquerra Independentista hi ha el següent:

L'Executiva Nacional vota dividida i ara cal que la militància d'ERC pugui rebutjar en referèndum un finançament pèssim per a Catalunya per insuficient, enganyós i antiestatutari

Des d'Esquerra Independentista constatem que fins a un 35% de l'Executiva Nacional d'ERC (14 dels seus membres) no han donat suport al model de finançament proposat pel PSOE . Volem felicitar la valentia i la coherència mostrada pels companys i les companyes que s'hi han oposat i no han volgut participar d'una escenificació preparada a consciència des de feia dies.

En la mesura que més d'un terç de la militància d'ERC no està representada a l'Executiva Nacional, és clar que el rebuig al model de finançament pot ser majoritari entre la militància. Així, i per tal de donar compliment als Estatuts del partit, és obligatori que es convoqui el referèndum que 1114 militants van demanar perquè es pugui rebutjar un model de finançament pèssim per al nostre país.

Les raons, tal i com economistes de prestigi com Elisenda Paluzie han remarcat per rebutjar el finançament són clares:



ÉS TOTALMENT INSUFICIENT

1) Els 2000-2500 milions d'euros que es preveuen per a cadascun dels tres primers anys d'aplicació del model només representen una reducció del 10% de l'espoli fiscal de 21.000 milions d'euros previst per a l'any 2009 (amb les dades de la Fundació Josep Irla i la Generalitat). L'any 2005 el dèficit fiscal fou de 18.595 milions segons la Fundació Josep Irla.

2) El dèficit de la Generalitat (Ingressos menys despeses) de l'any 2008 va ser de -4800 milions. El finançament pactat condemna la Generalitat a continuar patint importants dèficits públics i perpetua l'espoli fiscal que sofreix Catalunya.



ÉS UN ENGANY

3) Catalunya passarà l'any 2009 del rànquing 93 en finançament per habitant (per sota la mitjana espanyola de 100) a només el 94 amb el nou finançament i com a molt al 97 el 2012. En cap cas al 102 o al 105 com s'està venent. El 102 i el 105 surt de comparar el finançament total de Catalunya (que inclou les partides de Mossos i presons) amb el finançament de la resta de CCAA que no han de fer front a aquestes despeses. Si restem del finançament de Catalunya les partides per fer front a aquestes competències que les altres CCAA s'estalvien, i llavors comparem el finançament de Catalunya -homogeneïtzat- amb el de les altres Comunitats Autònomes ens adonem que tornem a quedar al 94 o 97, molt per sota de la mitjana!.

4) Tal i com ha reconegut la ministra Salgado, el model de finançament és el mateix que va proposar Solbes al mes de desembre de l'any passat i que tots els partits polítics catalans van rebutjar per insuficient.

5) La xifra anunciada de 3855 milions d'euros per al quart any d'aplicació del model el 2012 és una hipòtesi estadística que no es complirà, ja que pronostica un increment impossible d'ingressos per impostos i l'Estat sempre es reservarà el 50% de la despesa pública (com ha assegurat la ministra). La mateixa ministra Salgado no ha volgut corroborar aquesta xifra que només han donat per bona el PSC, ERC i IC.

6) Els 3855 milions d'euros en cap cas representen una reducció d'un terç del dèficit fiscal com s'ha arribat a afirmar. Primer, perquè el 2012 no s'assoliran els 3855 milions com ja hem exposat, segon, perquè l'any 2009 el dèficit fiscal serà de 21.000 milions i un terç d'aquest dèficit representa 7000 milions i no els 5000 calculats per ERC amb les dades del 2005 (dades, a més, del Ministeri d'Economia, obviant les de la pròpia Fundació Irla) i, tercer, perquè no es poden sumar als 3.855 milions 1200 milions més pressupostats per inversions en infraestructures perquè l'Estat sempre executa un nivell d'inversions molt inferior al pressupostat.

7) La ministra Salgado ja ha dit que no contradirà les hipòtesis que cada CCAA faci dels suposats increments de recursos que li reportarà el nou model de finançament. Tothom farà els càlculs que li semblin més oportuns per vendre el finançament a la seva Cominitat Autònoma.



INCOMPLEIX L'ESTATUT DE FORMA FLAGRANT

8) No recull cap de les variables que exigeix l'Estatut i que havien de corregir a l'alça el model de finançament anterior: immigració, esforç fiscal, costos diferencials (major cost de la vida a Catalunya) i població en risc d'exclusió.

9) Moltes de les partides pactades han quedat fora del model i dependran d'allò que els Pressupostos Generals de l'Estat vulguin concedir-nos cada any. Es pressuposa, per tant, que ERC aprovarà els PGE del PSOE i en qualsevol moment aquestes partides poden desaparèixer.

10) L'Estatut preveu tres anys perquè el model s'apliqui, en cap cas quatre. Esperar el 2012 que es compleixin les promeses que ara ens fan aquells que ens han mentit de forma sistemàtica és com esperar un miracle.

11) No hi ha hagut cap tipus de bilateralitat. La ministra ha reconegut més de 100 reunions per pactar el model amb totes les CCAA. Simplement ens hem acoblat al model de règim comú.

La persecució d'una llengua

cada any mos roben als deltebrencs i san jaumers 2.5 ponts.

Seguint aquest article del Centre d'Estudis Sobiranistes diu que l'espoli fiscal és d'uns 19.000 milions d'euros anuals, que surt a uns 3000 euros a cada català. llavors surt això

• Deltebre sobre uns 11.000 habitants
• Sant Jaume sobre uns 4.000 habitants
• Total uns 15.000 habitants
• aproximadament només en un any ens roben els espanyols 45 milions d'euros
• el pont en construcció val 17 milions d'euros.
  
• cada any "podríem" construir 2.6 ponts!

curiós és que en només mig any ja n'hi hauria prou per fer un pont igual al que ara estem construint.

Després estan els espanyolistes i espanyolitzats que canten les meravelles de Rajoy o ZP, i no veuen, són incapaços de veure com per voler ser espanyols i pertànyer al Reino de España cada any perdem l'oportunitat de convertir-nos en un dels països més avançats a nivell social, infrastructures i qualitat de vida.

En aquest article, parlen de que diversos estudis demostren que Catalunya seria el 4t estat d'Europa en PIB per càpita, i això només faria que començar, perquè no està lligats a Espanya ens permetria desenvolupar-mos al més alt nivell.

Partits polítics i animals (III). CiU i les aus.

La veritat m'ha costat una mica trobar un animal amb qui associar el partit CiU, sobretot perquè és dels partits que tenen més espectre i per tant més difícil de classificar, però espero que els lectors, els agrade la meua comparativa.

Per començar podríem parlar dels convergents-pollastres, són aquell que tenen un grup de gallines (seguidors) molt sumisses, i que estan a les ordres del seu gall. Són aquells que sempre seran amos del seu corral, i quan li toque serà substituït per un altre gall que seguirà sent el senyor de les gallines. Són habituals de trobar-se en poblacions no molt urbanitzades, i sense la presència de rates, i si surt algun cuc sempre l'acaben picant i cruspint-se'l.




Una altra au que podem associar amb CiU, és el voltor (buitre en castellà) i dic la traducció al castellà, perquè són aquells que com bèstia carronyaire no els fa res conviure amb els cucs, i com recordeu els cucs és el PP.






El bernat pescaire, possiblement el model més versàtil. Ja que la seva alimentació (votants) són bàsicament peixos i insecte, però tampoc fan manies agafar algun petit rosegador.







Paó, és aquell que li agrada fer-se veure, lluir-se, i que sempre vol sortir a la foto i fer-se nota. És la paròdia que fan de l'Artur Mas quan s'auto crida "guapu", o és aquell convergent que està cada dia enviant cartes als diaris o escrivint al fòrums i blocs les seves excel·lències.







Els coloms també anomenades rates voladores, no se sap com n'hi ha tants ...









Per acabar, també hi ha els lloros, són aquells, més aviat aquelles, que quan un gall o un/a paó, explica alguna cosa, han de ser ells qui ho han d'anar repetint, encara que sigue mentida, perquè si se'n parla, i es fa ressò és el que importa.



espero que us agrade esta sèrie d'articles. el pròxim ... m'ho estic pensant.

Thank You, USA!

Em salto el que havia promés, però l'ocasió s'ho val. Ahir la selecció dels "no-nacionalistes", va perdre contra la selecció d'Obama. Suposo que els progres espanyols ja no els cau tant bé el país de la llibertat, que té un líder que s'emmiralla amb ZP, ni aquells constitucionalistes que tenien els USA, com el país de l'amic d'Aznar.

El vaig anar seguint per internet, però l'alegria en veure el 1r gol, i després el 2n ... ufff... és una sensació indescriptible, és com quan el madrid perd però multiplicat 10.

Em dona igual que hi juguen jugadors del Barça o que una selecció catalana faria encara més el ridícul, simplement la selecció que va jugar ahir no és la meua, és més, per culpa d'esta i de les seves lleis, la meua no competir. El dia que Catalunya pugue jugar lliurement, em donarà igual el resultat de l'espanyola, però mentrestant, per cada plor o disgust dels espanyols, serà una alegria per a tot independentista com jo.

selecció no-nacional, selecció espanyola?

Mentre estic acabant el post sobre animals i partits polítics, (espero penjar el de CiU passat Sant Joan), m'agradaria parlar sobre els fets de Terrassa (Vallès Occidental) que van ocórrer diumenge.
la notícia sortia a l'Avui

No sóc partidari de la violència, però notícies així em fan gràcia, per què?

Perquè al meu parer demostra com són els espanyols, espanyolistes, no-nacionalistes i residents a Catalunya anti-independentistes, quan es tracta defensar la "no-nació" espanyola, perquè segons els sociates és un conjunt d'harmonia on governa ZP, que és tant intel·ligent, guapo i important ... i segons els "peperos" és un un país perfecte on per desgracia govena ZP, que està portant-lo a l'autodestrucció. Però tornenm al tema, els espanyols s'autodeclaren no-nacionalistes, però fer ostentació de la bandera nacional espanyola, de la selecció nacional espanyola, .... què és? Per a ells lo modern, lo vertàder és Espanya, i Catalunya segueix sent aquell tros de terra que els pertany per decret diví.

Actualment la nació espanyola, estar-ne a favor ni que sigue auto-anomenante federalista, és negar Catalunya, és negar-li el dret als catalans i catalnes poder ser prepresentats per la bandera del quatre barres, la bandera més antiga d'europa. Per tant tota aquella gent que quan se saluda diu bon dia, que crida Visca el Barça i Visca Catalunya, hauria de pensar perquè dona suport a una selecció que naix des de la negació de la teua existència, nega el dret a que Catalunya existeix i té el dret de tenir selecció pròpia.


___________________________________________________________________

l'apunt
També voldria posar este vídeo que he trobat en una web espanyolista i que he "piratejat", on surt la tortosina coneguda com a Karmele, que mostra clarament la seua ideologia política, en un acte de normalitzar el fet independentista català.



Perquè l'independentisme és majoritari en la gent que té estudis superiors o que consumeix alta cultura, i no ho és en la cultura "basura" o baixa cultura, i per tant

no more smoke [selecció musical]

Una de les meves passions és escoltar molta música, per això he decidit anar fent recopilatoris amb música que em sembla interessant, i penjar-la, per tal de compartir-la amb amics, i seguidors del bloc. Espero que us agrade esta selecció que he anomenat "No More Smoke".

el podeu baixar des d'aquí

Partits polítics i animals (II). El PP i els cucs.

Després de la polèmica d'ahir, continuo sent políticament incorrecte i compararé el PP amb els cucs.

Un cuc, també és un animal fastigós, com les rates, però mentre que molta gent no tocaria una rata, molta gent utilitza els cucs per a pescar.

És amb l'art de la pesca, que es demostra que el PP són com el cucs, amb cucs es pesquen més o menys peixos, i qui són els peixos? doncs els votants amb poca memòria que piquen en una coseta veuen, creient que serà la seva salvació però és en realitat la mort.

Les rates, diuen que els cucs són fastigosos, mentre que els cucs, diuen que mentre les rates no aporten res, només destrucció, amb ells vindran els peixos i el progrés (clar només per als pescadors/empresaris). Una altra comparació, és que mentre que les rates se fan més o menys vore puntualment, els cucs has "d'ascarvar " per torbar-ne, és molt estrany trobar gent que diu obertament que és un cuc (del pp). Els cucs poden fer alguna cosa bona com fer compost de la terra, però també són el cucs (larves, orrugues, ...) els que ataquen les plantes i corrompen la carn.

Partits polítics i animals (I). El PSC i les rates.

Per què crec que els del PSC són com les rates? Perquè dintre del animals fastigosos són els que menys i així ho veu la gent. Ja escriure un article sobre el PP i els cucs.

La gent alhora de votar buscar el menys fastigós i a vegades el més graciós, ZP és com un hamster, fa gràcia a uns quants, però en realitat és igual de fastigós que la resta de rates.

Les rates són un animal que es reprodueix ràpidament com la majoria de votants dels PSOE i que surten sempre del lloc on menys t'ho esperes.

També està la rata de biblioteca, o tertulià-columnista pogre no-nacionalista, (MENTIDA!) al qual li fa més o menys gràcia que els catalans tinguem una llengua pròpia, però no massa. La llengua oberta al món i pogre sempre serà la castellana. Normalment se'ls troba llegint El Periódico, o si volen ser més cosmopolites El País, curiós que un dirari escrit en "català" tingui un nom en castellà, i un diari no-nacionalista es digue El País, fent clara referència a un país espanyol, uniforme, ... com el de Franco, però amb eleccions.


Les rates a l'igual que el PSC (PSOE), els agrada rossegar, i entre estes coses que els agrada rossegar estan els llibres, concretament l'estatut. Una rata vella i famosa com Alfonso Guerra, va dir que havia passat "el cepillo", que en català vol dir que ha passat lo ribot, però en realitat com a rates que són, han rosegat, roseguen i rosegaran encara més l'Estatut.

Podria continuar escrivint, però crec que el lector que simpatitza amb la meua idea del PSC-rata, ja ha rigut prou i els que són rates-psc, estaran "astorats".


pròxim capítol, el PP i els cucs.

després de molt de temps.

De fet estic intentant canviar de servidor de fa moltes setmanes, posar el bloc en un servidor 100% del poble, però estic tenint algun problemeta, que l'administrador m'està ajudant i no ens en sortim. però bé, a veure si en una mica de sort me'n surto.


d'aquí un ratet penjaré un article molt polèmic, que segur que rep molts comentaris.

després d'unes setmanes ... un enllaç. [ el barça guanya la copa del borbó]

bé estic intentant modificar el bloc i per això no penjo res.

no es pot posar per a que es veigue a la web, però podeu vore'l entrant a l'enllaç

video

Per què Sant Jordi no ha de ser festiu?

Avui és Sant Jordi, i molta gent parla de que avui hauria de ser festiu, però jo crec que no, per què?

• La gràcia d'avui és que sigue dia laborable és que la gent ja sigue al treball, al bar o al seu poble/ciutat quan surt ja troba parades de llibres o roses, en canvi si fos festiu la gent ho aprofitaria per a anar-se'n de pont.
• A moltes escoles i instituts fan disversos actes com lectura de poemes, festes, ... en definitiva és un dia semi-festiu.
• El sector florista està beneficiat en que moltes empreses compren llibres per als seus treballadors o com a regal per al seus clients.
• Molta gent vol substituir aquest dia pel 11 de setembre perquè això de que es recorde que els catalans estem envaïts no els agrada.

En definitiva crec que avui no hauria de ser festiu. Bon Sant Jordi, felicitats als Jordis, Georgines, ... i sobretot Visca Catalunya .... per supost Lliure!

el PSC de Deltebre, expulsat del govern municipal [enllaços]

A hores d'ara tothom ja ho sap, però deixo els enllaços de la premsa on surt.

Avui

El Punt

Diari de Tarragona

3/24

entrevista a Carod-Rovira a TV3

9.000 milions d'euros per a "Caja Castilla-La Mancha"

A aquestes hores tothom ja sap que el Banc Central Espanyol, ha intervingut Caja de Castilla-la Mancha amb 9.000 milions d'Euros, una bona part provinents dels contribuents catalans.

Sense ser un expert en finances, només aficionat a la lectura dels articles han fet els experts a la diversa premsa, queda clar una cosa, els espanyols no saben manegar els diners. Per què? com diria la Mònica Terribas, doncs fàcil, perquè els diners que no són seus ni saben com els han arribat.

L'origen de Caja Castilla-la Mancha, a partir d'ara CCM, té l'origen en el café para todos, una forma que el govern regional castellà era crear una caixa pròpia i així crear llocs de treball, inversions, projectes que els feien falta, i volen imitar el model català de la Caixa. Una política de donar crèdits amb euribor negatiu, inversions no-viables tot pel fet de demostra que estan a l'alçada de les entitats sòlides veïnes, han fet que aquesta entitat estigue en una bancarrota "amagada". Però que al tractar-se d'una entita bona per a Espanya, només sigue una petita anecdota del moment de crisi. Això demostra que si l'entitat fos alguna de catalana, tindríem un bombardeig mediàtic en contra de l'entitat i els nostres polítics.

La CCM, només ha demostrat que és una "camarilla", un lloc on les influències et permeten obtenir tal o tal altre favor polític, que a diferència de les caixes catalanes, no miren la rendibilitat econòmica, sinó la rendibilitat personal i política, com és habitual en la política espanyola. També he llegit que la CCM tenia un projecte de parc temàtic sobre Don Quijote, que ha estat un fiasco, com també ho ha estat Terra Mítica (on el PP valencià va obligar a les entitat valencianes a finançar-lo per enveja als veïns del nord) que també ha acabat sent una inversió deficitaria, mentrestant les inversions catalanes de la Caixa, segueixen sent de les més segures d'Europa, i queda palès la frase que "Els catalans, de les pedres en trauen pans".

Que es donen 9.000 milions d'euros a una entitat petita, en una situació que s'està negociant un finançament just per 7 milions de catalans, demostra un cosa. La cosa que demostra és el tracte vextori, humiliant, de colònia que tenim els catalans, i encara hi ha gent que riu les gràcies a l'espanyolisme. .... lladres que veniu d'Almansa deia la cançó, i és que curiosament, Almansa està a Castilla-La Mancha ....

Com deia Josep Pla ...

... el més paregut a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Per això no sorprèn que l'ex-secretari de CCOO José-María Fidalgo done suport a la candidatura d'UPyD, el partit de la nacionalista espanyola Rosa Díez, ex-eurodiputada pel PSOE. (enllaç)

El que és estrany és que CCOO sempre s'ha considerat un sindicat proper a IU, partit que en teoria vol un estat espanyol federal i republicà. En Fidalgo, ara mateix està donant suport a un partit que es declara constitucionalista (nacionalista espanyol), per tant monàrquic i que va en contra del procés de les autonomies, per tant anti-federalista. Si es va fer l'espanyolisme va fer famosa la frase "antes roja que rota", esta nova esquerra, ultra espanyolista segur que faran la frase "antes fascista, que rota".... i és que cada vegada es pot creure que existeix una Espanya democràtica, en la qual els catalans ens puguem sentir sinó lliures, almenys que no ens molesten, .... per això cada vegada més gent s'haurà de sumar a un projecte que fa temps que defenso ... INDEPENDÈNCIA

entrevista a Puigcercós a TV3

més atacs a la llengua i ja en van ....

més racisme anti-català.

d'on ve el zigui-zaga de guardiola? [resposta en aquest mini-post]

ho he penjat abans al racó català

d'on ve el zigui-zaga que va diur guardiola des del palau de la generalitat?

Jo no ho sabia, encara que estic segur que molts raconaires sí, però com a bon ignorant que sóc, sempre penso que algú tampoc ho sap.

l'altre dia al "Primer Toc" de RAC 1, van dir que era un dels crits que feien els boixos nois dels 80, i no sé si després els "decibelios" van apropiars-s'ho o va ser al revés. Deixant de banda l'ideologia dels "decibelios" i dels boixos nois, us deixo amb la cançó on surt això del zigui-zaga-zigui-zaga.

Després d'això molta gent podria pensar que Guardiola ha estat o és un skinhead clàssic, pèl curt i vestit elegantment, també potser quan va fer el crit va ser un homenatge als clàssics boixos que la gent més jove del 92 no s'havia els crits d'animació clàssic del món hooligan.

si algú troba el video que me'l passi.

Obama el bo? ..... per a Espanya sí [minipost]

Segons l'Avui.cat Hillary Clinton i el govern ianqui es mantindrien neutrals en el processos d'autodeterminació dels pobles europeus, ja vaig dir abans de les eleccions als EUA, que per a la causa independentista catalana seria millor que guanyessen els republicans, (enllaç). La senyora Clinton s'ha volgut mantenir neutral, potser per ignorància, i no crear un conflicte instucional clar, però ha demostrat que els seus opositors polítics saben que catalans, escocesos o flamencs volem obtenir un estat propi, i això reivindicaran demà milers de catalans Brussel·les. Per això crec que amb una victòria dels republicans als EUA, la causa catalana estaria en millors condicions.

"Sóc abstemi, però cada dia em prenc un whiskey doble "

Què pensaríeu sí una persona digues "Sóc abstemi, però cada dia em prenc un whiskey doble" ... segurament faríeu el crit al cel o diríeu que és un mentider, això em passa quan sento la famosa frase "no soy monárquico, soy juan-carlista". No sé si tindré molts lectors que siguen "juancarlistas" o si aquesta petita entrada al meu serà molt llegida. El juancarlisme és monarquisme, i per tant és acceptar el sistema nacionalista espanyol que imposa la constitució espanyola.

La hipocresia espanyolista no acaba aquí, molts persones que es declaren no-nacionalistes, en canvi defensen la legalitat constitucionalista i juancarlista, per tant ... són nacionalistes espanyols encara que parlin en llengua catalana o es facin fotos amb un senyera. Perquè com deia Goebbles s'ha de dir que tothom pensa igual per fer que tots pensin el que tu vols ... però això ja serà el tema d'un altra reflexió al meu bloc.

Pacte Molotov-Ribbentrop a la basca?

Amb el nom pacte Molotov-Ribbentrop, o també pacte Stalin-Hitler, es coneix el pacte de no-agressi-i i col·laboració entre el gonver de Hitler i d'Stalin entre 1939 i 1941. He enllaçat amb la viquipèdia per a que ho llegiu. Tornant al tema, sembla ser que les últimes notícies des del País Basc aposten que hi haurà un pacte entre el PSOE i el PP, els dos partits nacionalistes espanyols però que en teoria un és socialista i l'altre democristià, això seria normal com ho ha estat a Alemanya, a no ser que el pacte s'ha fet per anar en contra el nacionalisme basc, en unes condicions electorals gens democràtiques com ja vaig parlar-ne fa uns dies. Com dia Josep Pla, el més paregut a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres, i al País Basc així és, nacionalistes espanyols de dretes acavaran donant suport als nacionalistes espanyols d'esquerres.

aix aix aix .... Micro$oft i la Generalitat.

De vegades em pregunto qui està a la Generalitat ja siguen càrrecs de confiança o càrrecs per oposicions que es dediquen a donar premis o adjudicacions de serveis. Fa uns dies que se'n va fer ressò la premsa per avui ho acabo de trobar a vilaweb .

La veritat no entenc com poden donar un premi a una empresa privada per traduir parcialment els seus productes mitjançant pedaços. Microsoft a part de veure's beneficiada amb una gran quantitat d'euros per a llicències als PCs del govern, molt indignant quant a molts governs europeus estan apostant per software lliure i per tant s'estalvien el preu de les llicències que poden ser invertits en la traducció al seu idioma (als països de l'europa de l'est o nòrdics) i adaptar-les a les seves necessitats.


La fundació softcatalà ha expressat un comunicat en contra que podrem trobar aquí.


Des d'aquí animo a tothom a utilitzar software lliure, al contrari que fa el nostre govern.

... no volia parlar-ne .. però

Fa molts de dies que no escric res, també és cert que últimament em miro els moviments polítics que hi ha a l'estat espanyol de la llunyania, ja que no són el meu país, però els resultats d'ahir al País Basc oficial. Els resultats són un resultats falsejats, ja que l'esquerra abertzale no s'ha pogut presentar, ni la Margarett Tatcher va il·legalitzar al Sinn Fein però aquí està que l'estat britànic és té una democràcia més plena i l'estat espanyol no. Els resultats són coneguts a hora d'ara per tothom, i poden ser consultats a molts diaris tant en paper com en la seva versió digital. El vot nul, ha arribat a superar els 100 mil vots i situtar-se com a 4 força virtual, cosa que demostra la il·ligitimitat d'almenys 7-9 diputats.

Ara s'obren dos possibles pactes, el pacte nacionalista espanyol PSOE-PP-UPyD, i el pacte de conveniència PSOE-PNV, ja que el PSOE a nivell espanyol necessita el suport del PNV al congrés espanyol. Temps al temps a veure que surt d'aquesta comèdia que n'han dit eleccions democràtiques.

__________________________________________________________________

a veure si per a demà preparo un altre tema que comentar.

Reflexió al voltant del cas Eluana Englaro

notícia Avui

Aquest cas ha fet tornar a l'actualitat una de les polèmiques que hi ha latent a la societat, l'eutanàsia, dret a una mort digna o suïcidi assistit. Una situació on s'ajunten diversos factors, científics, religiosos, morals, ètics ... Sóc una persona, com la gran majoria educada en un societat d'arrel cristiana, i vaig tenir la sort de a classes de religió no fossen, ensenyament del dogma cristià si no més aviat una mostra de la cultura, fet religiós cristià. Entre altres coses se'ns va mostrar la visió cristiana de l'eutanàsia. El fet és que tot i ja era escèptic amb el cristianisme, vaig fer les classes per "obligació" familiar, però això em permet poder ser més crític.

Jo crec, que la vida, ha de ser això vida, i vida vol dir experimentar plaer, dolor, saber-se emocionar... i les persones que es troben en aquest estat, no gaudeixen, no xalen, és a dir que més que viure, malviuen. Si tampoc és ètic la tortura, per què llavors s'ha de permetre que una persona visqui torturada? Com a agnòstic no em val l'excusa és que Déu ho vol així ... Tothom té dret a una vida digna, i per això, el dret a l'eutanàsia o ser desconnectat d'unes maquines, on no vius, perquè no experimentes cap sentiment dels que fa ser persona. Jo crec que tota persona té dret a una vida i mort digna, i és per això que crec que cap moral ni fe ni religió ha d'imposar les seves creences en legislació, això sí, aquests creients tenen tot el dret a viure connectats a maquines o amb tetraplegia.

En política tot està ja inventat. [resposta als ciuencs de Deltebre]

Una de les coses que s'han de saber quan estàs en política ( jo no ho estic, només hi milito per conviccions), és que en política ja tot està inventat, i els senyors de CiU de Deltebre, seguint les ensenyances de David Madí, estan capitalitzant una campanya de demagògia, que recorda als 10 manaments de la Guerra, que va escriure Arthur Ponsonby fa una mica més de 80 anys, durant la 1a Guerra Mundial. Un decàleg, que ja he referenciat altres vegades i que segurament ja es parla d'això en algun clàssic grec o de la cultura xinesa.


1“. Nosaltres no volem la guerra”. (Segons convergència, ells no volen enfrontament)

2“. L'enemic és l'únic responsable de la guerra” (La culpa és de l'Alcalde)

3“. L'enemic és un ésser malvat” (L'alcalde no els deixa parlar

4“. Pretenem nobles fins” (Som els únic que defensem el poble)

5“. L'enemic comet atrocitats voluntàriament. El nostre són errors

involuntaris” (L'equip de govern malagasta, però nosaltres si ens vam equivocar va ser sense voler, puc treure alguna factureta compresa si continues en aquesta linea)

6“. L'enemic utilitza armes no autoritzades” (quan es refereixen a que no poden expresar-se al Desaigüe o per Ràdio Delta)

7“. Nosaltres sofrim poques pèrdues. Les de l'enemic són enormes” (La seua "victòria" al canal TE, o omplir el fòrum de Deltebre de propaganda anti-ERC)

8“. Els artistes i intel·lectuals donen suport la nostra causa” (això no passa, a no sé que el sr Lluís és considere un gran intel·lectual, però d'intel·lectual ho han de considerar els altres)

9“. La nostra causa té un caràcter sagrat, diví, o sublim” (És a dir prepotència)

10“. Els quals posen en dubte la propaganda de guerra són uns traïdors”.



Així que lectors, del meu bloc, ara suposo que els hooligans convergents m'insultaran, i al Sr Lluís dir-li que això és com un partit de futbol, al camp, si convé, et faig totes les entrades possibles, però fora, ja no. Deixaré els comentaris oberts, espero que sigueu constructius i imaginatius, i no caiguésseu en l'insult fàcil.

Oriol Junqueras, candidat d'ERC a les europees

Si CiU, va fer un fitxatge mediàtic amb Ramon Tremosa, ERC ha fitxat un altre mediàtic, (fin i tot més), a l'Oriol Junqueras. Professor d'història a la UAB, copresentador d'"El Favorit" i col·laborador del Minoria Absoluta.
Només conec a l'Oriol Junqueras, dels seus articles, de la ràdio i televisó, però crec que és una gran aposta, d'ERC. Perquè a part de la seva clara ideologia independentista, és un dels pocs historiadors que té accés a l'arxiu-biblioteca del Vaticà, on Catalunya tot i no tenir estat, hi té una secció.

bloc Oriol Junqueras (l'acaba de tancar)
Notícia Vilaweb
Notícia Esquerra.cat

Continuen els atacs a la llengua

Això ja cansa, què s'ha de fer per ser respectats d'una vegada?

La Primera República Catalana [article d'"El Temps"]

La història oficial, com l'escriuen els vencedors, han intentat amagar sempre el fet que al 1641, Pau Claris va proclamar la Primera República Catalana. Sobre aquesta la revista "El Temps" ha publicat el següent article:

Els catalans del XVII van ser sobirans més temps que no diu la història

La república catalana de Pau Claris va tenir més d’una setmana de vida, contra allò que s’ha dit fins ara. Ho demostra l’historiador Antoni Simon, catedràtic de la UAB, al llibre ‘Pau Claris, líder d’una classe revolucionària’.

Els llibres d’història i les enciclopèdies diuen que la Catalunya republicana de Pau Claris (Barcelona, 1586-1641) neix el 16 de gener de 1641 i es mor una setmana després, el 23 de gener, quan, assetjat el país per les tropes castellanes, la Generalitat demana a Lluís XIII de França que sigui el sobirà dels catalans. Antoni Simon (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la UAB, ha descobert que Catalunya encara va ser una república sobirana un temps considerable més, exactament fins el 30 de desembre. És a dir, pràcticament durant tot l’any 1641.

L’historiador fa aquesta rectificació històrica en el llibre que acaba de publicar sobre Claris i la seva època, Pau Claris, líder d’una classe revolucionària. L’historiador hi fa aportacions notables al coneixement de l’acció del president de la Generalitat de Catalunya i també a la seva vida, inclosa la seva mort, un misteri històric.

Quan el 23 de gener del 1641 les institucions catalanes demanen a Lluís XIII que sigui sobirà dels catalans, en substitució de Felip IV, el país no es converteix pas, automàticament, en una monarquia, perquè calia esperar la resposta del rei francès. I aquesta resposta no arriba fins el 30 de desembre, quan el rei francès presta jurament a les lleis i constitucions del Principat. Per tant, Catalunya serà republicana –sense jerarquia monàrquica, ni castellana ni francesa– mesos i mesos.

De fet, ja ho havia començat a ser abans de la proclamació republicana. El procés revolucionari dels dirigents catalans i l’enfrontament bèl·lic amb la monarquia espanyola havia començat el setembre del 1640, quan feia dos anys que Pau Claris havia agafat les regnes de la Generalitat.

Amb la convocatòria, per part de Pau Claris, de la Junta General de Braços el 10 de setembre del 1640, s’engegà pròpiament el procés revolucionari català, el qual, considera l’historiador, si bé en la teoria política no agafà una forma explícitament republicana, perquè simplement deixà en suspens la sobirania reial, sí que en la pràctica actuà com un poder plenament sobirà.

El biògraf de Pau Claris considera, doncs, que la república catalana abasta del 10 de setembre del 1640 al 30 de desembre del 1641. “A la pràctica política hi hagué una situació republicana”, afirma.

La tardor del 1640 i tot el 1641, les autoritats catalanes van governar de manera lliure i sobirana, sense servituds reials. Les juntes de braços –els representants dels diversos estaments del país– nomenaren lliurement jutges per a impartir la justícia, cobraren i establiren nous impostos, nomenaren oficials per a l’administració del territori, encunyaren moneda i reclutaren i organitzaren una milícia catalana.

A més, van governar amb la voluntat constitucional i pactista que va portar la classe dirigent catalana a enfrontar-se amb la corona espanyola, absolutista i centralista. És a dir, van donar sentit ple, dins la cultura política de l’època, al terme república, que és el de l’interès del bé comú, de la res publica, i per això obligaren Lluís XIII a jurar les lleis i constitucions del Principat.

Els catalans, conclou Antoni Simon, s’havien comportat com una “República lliure i absoluta”, en expressió del jurista contemporani Felip Vinyes.

En l’impuls inicial d’aquest “moment republicà”, Pau Claris –observa el seu biògraf– apostà per involucrar-hi amplis segments del cos polític català, eixamplant notablement en la Junta General dels Braços la representació de les mesocràcies urbanes i vilatanes del braç popular.

Per a Claris i els dirigents que es posaren al capdavant del moviment revolucionari, aquesta era una via tant per a representar fortalesa política davant la cort de Madrid i el govern del comte-duc d’Olivares, com una forma de legitimar i vincular el gruix de les poblacions a la resistència contra els exèrcits reials.

Alguns historiadors han titllat de medievalista, caduc i oligàrquic el regim de la Corona d’Aragó: una rampoina en l’Europa de l’època. En contrapartida, la monarquia espanyola era la racionalització política. Aquesta visió també ha estat aplicada a l’enfrontament posterior, i final, entre la Corona d’Aragó i els Borbons, el 1705-1715.

“La tesi no s’aguanta”, ens diu Simon. “Aquí es dóna l’equilibri de poders, i la limitació del poder del rei és el pas previ a la monarquia parlamentària, com es veu a Holanda i Anglaterra. A més, el sistema absolutista espanyol es va demostrar corrupte, inestable i ineficaç pel que fa a l’economia.”

La historiografia europea recent, recorda l’historiador, ha revaloritzat el paper polític de les assemblees parlamentàries dels segles medievals i moderns, tot remarcant-ne els valors de representativitat.

Els dirigents catalans. La reconstrucció de les trajectòries personals i familiars de Pau Claris i el grup dirigent que fa la revolució, realitzada a base de documents inèdits, conformen una part important de l’obra d’Antoni Simon. Això li ha permès de fer una descripció molt afinada, i inèdita, de la classe política catalana de l’època.

Era un grup ben cohesionat, gràcies a factors humans i polítics: lligams familiars que facilitaven la solidaritat mútua; arrelada cultura constitucionalista; forta vinculació a les institucions pròpies de la formació històrica catalana; i creixent consciència de classe responsable d’unes funcions públiques, cosa que no era aliena a un procés de reforç d’una identitat patriòtica o nacional catalana.

D’una altra banda, aquella classe pertany a una generació que recull els fruits del redreçament econòmic i de l’enfrontament institucional català de la segona meitat del segle XVI, i això la farà oberta socialment. La petita i mitjana noblesa es barreja amb ciutadans honrats, mercaders, canonges i professionals liberals.

La vinculació intensa i continuada d’aquesta classe amb les institucions de la terra a través dels càrrecs i dels espais de poder institucional, s’oposava al caràcter precari, inconstant i conflictiu dels lligams establerts amb la corona. Com comprova l’historiador, un nombre important dels dirigents és descendent d’antics membres de la Reial Audiència, o, fins i tot, del Consell d’Aragó.

La classe dirigent havia de viure a Barcelona, però, per tenir més força davant el govern de Madrid, va refermar-se en el paper de classe dirigent de tot el Principat.

Tot això explica que Pau Claris pogués mostrar una gran fermesa en la defensa del règim català i en la denúncia dels greuges de les poblacions afectades pels excessos dels soldats espanyols, instal·lats al Principat a partir de la invasió francesa del Rosselló.

Per tant, conclou l’historiador, la força política del canonge no deriva només d’unes qualitats personals, sinó, principalment, del fet de ser un agent representatiu d’una classe dirigent políticament conscienciada, com també socialment cohesionada i identificada amb unes institucions i un model d’estat ben madur en la teoria i en la pràctica polítiques.

Es morí enverinat. Pau Claris es morí el 27 de febrer del 1641, quan feia un mes que l’exèrcit espanyol havia estat derrotat a Montjuïc, i quan es creia alliberat per sempre més de la monarquia espanyola. Alguns historiadors han apuntat la possibilitat que fos enverinat per agents espanyols. Els francesos s’ho van pensar. Un historiador va exhumar la carta d’un mariscal francès, de només cinc dies després, que ho assegurava. Antoni Simon reforça aquesta versió, amb nous arguments.

“Crec que va ser assassinat”, ens diu. “La documentació coetània, en concret el fet que morís amb la llengua travada, permet aventurar que li fou administrada l’aigua tofana, també coneguda per acqua di Napoli, verí barreja d’arsènic i herbes força utilitzat a l’època, i, aleshores, difícil de detectar.”

La nova consideració aportada per Simon és una coincidència sospitosa. “Rafael Nogués, el secretari de Pau Claris, va morir amb símptomes semblants i al mateix temps.” La hipòtesi és reforçada perquè la cort de Madrid, que des de la dècada dels 30 mantenia una xarxa d’espies a Catalunya, tenia poderoses raons per a pretendre eliminar el president de la Generalitat. No era la primera vegada que agents secrets de la corona espanyola eliminaven elements perillosos per la via ràpida. Pau Claris era considerat un traïdor. I, després de la batalla de Montjuïc, era un obstacle per al ministeri d’Olivares, que intentava activar la via de la negociació per tal de recuperar Catalunya.

Però per què no es va fer públic l’assassinat i no en parlen les cròniques catalanes? “És molt possible –diu– que el nucli dirigent amagués les seves conviccions o sospites per por que la notícia desfermés a Barcelona, un cop més, un avalot contra els ‘traïdors’, i, amb l’experiència ben recent i traumàtica dels motins de Nadal, era un malson que no volien tornar a passar.” No volien un altre Corpus de Sang.

article de Lluís Bonada

___________________________________________________________________________________

article viquipèdia sobre les diferents repúbliques catalanes
article sobre Pau Claris

Com demostren els articles, els catalans sempre hem volgut construir una societat justa i lliure, però els castellans/espanyols se'ns han imposat amb les armes totes les vegades.