La Dignitat de Catalunya (editorial a tota la premsa catalana)

La situació entre l'estatut ha fet que per primera vegada a l'història , tots els diaris catalans publiquessen la mateixa editorial (Avui, El Punt, La Vanguardia, El Periódico, ....).

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

del pragmatisme a la renúncia.

Per fer aquesta entrada al bloc havia pensat moltes frases com el "vegonya cavallers, vergonya!" que va dir el res Jaume I, als seus cavallers abans d'entrar en combat a València, o el "no era això, companys, no era això" de Lluís Llach. Avui costa sentir-se d'ERC i estar d'acord amb el model de finançament, obtingut el passat cap de setmana.

Avui mateix prenent algo després d'un ple municipal, estava amb el secretari d'ERC-Deltebre, amb la resta de regidors i es sentien orgullosos que la caverna mediàtica espanyola carregués contra el govern del PSOE per pactar amb ERC el finançament. Com no la prensa propera a convergència també feia esment a la notícia del malament que s'havia negociat. Després del repàs a la premsa, i les crítiques arribo al següent.

1. La prensa espanyola, haguéssen quines haguéssen estat les xifres haguéssin dit exacatament el mateix.
2. CiU després del pacte Mas-ZP, per rebaixar l'estatut, parlen molt però ells haguéssen tret unes xifres similars, són uns boques.
3. Que un partit com Ciutadans, s'alegre de l'actual model de finançament és més preocupant.
4. Només experts en economia com Elisenda Paulazie i la corrent Esquerra Indepentista, mostra clarament que és un finançament insuficient.
5. Els únics que no tenen problemes és la premsa socialista (El Periódico), i les rates del PSC.
   

Per tant mentre ens ho pensen mostrar com ser pragmàtics, jo crec que s'ha renunciat, s'ha renunciat a ser clar i lluitar pel que és just, que els catalans i les catalanes tinguem unes inversions, unes polítiques socials que ens mereixem.

tot i que des de les espanyes bramen ...

Des de les espanyes sempre bramaran, però segons Esquerra Independentista hi ha el següent:

L'Executiva Nacional vota dividida i ara cal que la militància d'ERC pugui rebutjar en referèndum un finançament pèssim per a Catalunya per insuficient, enganyós i antiestatutari

Des d'Esquerra Independentista constatem que fins a un 35% de l'Executiva Nacional d'ERC (14 dels seus membres) no han donat suport al model de finançament proposat pel PSOE . Volem felicitar la valentia i la coherència mostrada pels companys i les companyes que s'hi han oposat i no han volgut participar d'una escenificació preparada a consciència des de feia dies.

En la mesura que més d'un terç de la militància d'ERC no està representada a l'Executiva Nacional, és clar que el rebuig al model de finançament pot ser majoritari entre la militància. Així, i per tal de donar compliment als Estatuts del partit, és obligatori que es convoqui el referèndum que 1114 militants van demanar perquè es pugui rebutjar un model de finançament pèssim per al nostre país.

Les raons, tal i com economistes de prestigi com Elisenda Paluzie han remarcat per rebutjar el finançament són clares:



ÉS TOTALMENT INSUFICIENT

1) Els 2000-2500 milions d'euros que es preveuen per a cadascun dels tres primers anys d'aplicació del model només representen una reducció del 10% de l'espoli fiscal de 21.000 milions d'euros previst per a l'any 2009 (amb les dades de la Fundació Josep Irla i la Generalitat). L'any 2005 el dèficit fiscal fou de 18.595 milions segons la Fundació Josep Irla.

2) El dèficit de la Generalitat (Ingressos menys despeses) de l'any 2008 va ser de -4800 milions. El finançament pactat condemna la Generalitat a continuar patint importants dèficits públics i perpetua l'espoli fiscal que sofreix Catalunya.



ÉS UN ENGANY

3) Catalunya passarà l'any 2009 del rànquing 93 en finançament per habitant (per sota la mitjana espanyola de 100) a només el 94 amb el nou finançament i com a molt al 97 el 2012. En cap cas al 102 o al 105 com s'està venent. El 102 i el 105 surt de comparar el finançament total de Catalunya (que inclou les partides de Mossos i presons) amb el finançament de la resta de CCAA que no han de fer front a aquestes despeses. Si restem del finançament de Catalunya les partides per fer front a aquestes competències que les altres CCAA s'estalvien, i llavors comparem el finançament de Catalunya -homogeneïtzat- amb el de les altres Comunitats Autònomes ens adonem que tornem a quedar al 94 o 97, molt per sota de la mitjana!.

4) Tal i com ha reconegut la ministra Salgado, el model de finançament és el mateix que va proposar Solbes al mes de desembre de l'any passat i que tots els partits polítics catalans van rebutjar per insuficient.

5) La xifra anunciada de 3855 milions d'euros per al quart any d'aplicació del model el 2012 és una hipòtesi estadística que no es complirà, ja que pronostica un increment impossible d'ingressos per impostos i l'Estat sempre es reservarà el 50% de la despesa pública (com ha assegurat la ministra). La mateixa ministra Salgado no ha volgut corroborar aquesta xifra que només han donat per bona el PSC, ERC i IC.

6) Els 3855 milions d'euros en cap cas representen una reducció d'un terç del dèficit fiscal com s'ha arribat a afirmar. Primer, perquè el 2012 no s'assoliran els 3855 milions com ja hem exposat, segon, perquè l'any 2009 el dèficit fiscal serà de 21.000 milions i un terç d'aquest dèficit representa 7000 milions i no els 5000 calculats per ERC amb les dades del 2005 (dades, a més, del Ministeri d'Economia, obviant les de la pròpia Fundació Irla) i, tercer, perquè no es poden sumar als 3.855 milions 1200 milions més pressupostats per inversions en infraestructures perquè l'Estat sempre executa un nivell d'inversions molt inferior al pressupostat.

7) La ministra Salgado ja ha dit que no contradirà les hipòtesis que cada CCAA faci dels suposats increments de recursos que li reportarà el nou model de finançament. Tothom farà els càlculs que li semblin més oportuns per vendre el finançament a la seva Cominitat Autònoma.



INCOMPLEIX L'ESTATUT DE FORMA FLAGRANT

8) No recull cap de les variables que exigeix l'Estatut i que havien de corregir a l'alça el model de finançament anterior: immigració, esforç fiscal, costos diferencials (major cost de la vida a Catalunya) i població en risc d'exclusió.

9) Moltes de les partides pactades han quedat fora del model i dependran d'allò que els Pressupostos Generals de l'Estat vulguin concedir-nos cada any. Es pressuposa, per tant, que ERC aprovarà els PGE del PSOE i en qualsevol moment aquestes partides poden desaparèixer.

10) L'Estatut preveu tres anys perquè el model s'apliqui, en cap cas quatre. Esperar el 2012 que es compleixin les promeses que ara ens fan aquells que ens han mentit de forma sistemàtica és com esperar un miracle.

11) No hi ha hagut cap tipus de bilateralitat. La ministra ha reconegut més de 100 reunions per pactar el model amb totes les CCAA. Simplement ens hem acoblat al model de règim comú.

cada any mos roben als deltebrencs i san jaumers 2.5 ponts.

Seguint aquest article del Centre d'Estudis Sobiranistes diu que l'espoli fiscal és d'uns 19.000 milions d'euros anuals, que surt a uns 3000 euros a cada català. llavors surt això

• Deltebre sobre uns 11.000 habitants
• Sant Jaume sobre uns 4.000 habitants
• Total uns 15.000 habitants
• aproximadament només en un any ens roben els espanyols 45 milions d'euros
• el pont en construcció val 17 milions d'euros.
  
• cada any "podríem" construir 2.6 ponts!

curiós és que en només mig any ja n'hi hauria prou per fer un pont igual al que ara estem construint.

Després estan els espanyolistes i espanyolitzats que canten les meravelles de Rajoy o ZP, i no veuen, són incapaços de veure com per voler ser espanyols i pertànyer al Reino de España cada any perdem l'oportunitat de convertir-nos en un dels països més avançats a nivell social, infrastructures i qualitat de vida.

En aquest article, parlen de que diversos estudis demostren que Catalunya seria el 4t estat d'Europa en PIB per càpita, i això només faria que començar, perquè no està lligats a Espanya ens permetria desenvolupar-mos al més alt nivell.

9.000 milions d'euros per a "Caja Castilla-La Mancha"

A aquestes hores tothom ja sap que el Banc Central Espanyol, ha intervingut Caja de Castilla-la Mancha amb 9.000 milions d'Euros, una bona part provinents dels contribuents catalans.

Sense ser un expert en finances, només aficionat a la lectura dels articles han fet els experts a la diversa premsa, queda clar una cosa, els espanyols no saben manegar els diners. Per què? com diria la Mònica Terribas, doncs fàcil, perquè els diners que no són seus ni saben com els han arribat.

L'origen de Caja Castilla-la Mancha, a partir d'ara CCM, té l'origen en el café para todos, una forma que el govern regional castellà era crear una caixa pròpia i així crear llocs de treball, inversions, projectes que els feien falta, i volen imitar el model català de la Caixa. Una política de donar crèdits amb euribor negatiu, inversions no-viables tot pel fet de demostra que estan a l'alçada de les entitats sòlides veïnes, han fet que aquesta entitat estigue en una bancarrota "amagada". Però que al tractar-se d'una entita bona per a Espanya, només sigue una petita anecdota del moment de crisi. Això demostra que si l'entitat fos alguna de catalana, tindríem un bombardeig mediàtic en contra de l'entitat i els nostres polítics.

La CCM, només ha demostrat que és una "camarilla", un lloc on les influències et permeten obtenir tal o tal altre favor polític, que a diferència de les caixes catalanes, no miren la rendibilitat econòmica, sinó la rendibilitat personal i política, com és habitual en la política espanyola. També he llegit que la CCM tenia un projecte de parc temàtic sobre Don Quijote, que ha estat un fiasco, com també ho ha estat Terra Mítica (on el PP valencià va obligar a les entitat valencianes a finançar-lo per enveja als veïns del nord) que també ha acabat sent una inversió deficitaria, mentrestant les inversions catalanes de la Caixa, segueixen sent de les més segures d'Europa, i queda palès la frase que "Els catalans, de les pedres en trauen pans".

Que es donen 9.000 milions d'euros a una entitat petita, en una situació que s'està negociant un finançament just per 7 milions de catalans, demostra un cosa. La cosa que demostra és el tracte vextori, humiliant, de colònia que tenim els catalans, i encara hi ha gent que riu les gràcies a l'espanyolisme. .... lladres que veniu d'Almansa deia la cançó, i és que curiosament, Almansa està a Castilla-La Mancha ....

Què han fet els espanyols per nosaltres?

Primer de tot m'agradaria que mirésseu esta escena, de la vida de Brian, que suposo que molts haureu vist.



Com podeu veure, parla d'un suposat grup independentista de Judea (el nom d'Israel a l'època romana), quan diuen "¿qué nos han hecho los romanos por nostros?", els jueus parlen de tot lo bo que els aporta viure sota un imperi romà, en canvi als catalans, ens passa al contrari, degut al seu continuat espoli fiscal, els catalans cada cop tenim menys serveis socials com sanitat o educació, falta d'infraestructures, carreteres, trens o uns bons ports, i la poca defensa que fan de la nostra agricultura, en favor de l'agriculutra espanyola, per no parlar del rebuig total a la llengua catalana. Per tant que han fet els espanyols per nosaltres? RES

Què passa si ets pobre a Catalunya?

És un gag, de fa unes quantes setmanes del Polònia, però demostra clarament la situació d'espoli (també li podríem dir robatori), per part dels espanyols, als catalans.