Aprovada la llei de vegueries.

recull de premsa
Avui
VilaWeb
Directe!
Esquerra

VISCA LA VEGUERIA DE L'EBRE. VISCA CATALUNYA!

sobre el cementeri de residus (o magatzem temporal) ...

Abans que tot, com el cementeris, són això cementeris, i no magatzems de cadàvers, parlaré de cemeneteri nuclear, i no de magatzem temporal centralitzat.

Diumenge vaig desplaçar-me a Ascó, per manifestar-me contra el cementeri nuclear, acceptant la xifra de 2000 persones, i suposant que la meitat fos la Ribera d'Ebre, ens dona que sobre un 5% de la població de la Ribera, esta en contra d'aquesta instal·lació. L'area metropolitana de Barcelona té, sobre 4 milions de persones, i el 5% serien 200 mil persones. Si aquestes persones s'haguessen manifestat a Barcelona, contra qualsevol instal·lació a Barcelona, segur que aquest projecte ja s'hagués paralitzat.

Finalment ahir el ple de l'Ajuntament va decidir acceptar aquesta instal·lació, i tenen tot el dret, però no són només ells els afectats, sinó tota la comarca, i per extensió terriotri, país ... Les economies avançades, diversifiquen els sectors econòmics, sembla ser que Ascó només vulgui viure de la l'energia nuclear.

Ara serà l'estat espanyol qui haurà de decidir si enviaran els residus a Catalunya, o se'ls quedaran a terres castellanes.

Estem colonitzats per uns inútils

Molts independentistes catalans ja feia temps que n'estàvem segurs, i molts cops ho hem dit, però des del catalans que se senten espanyols fins als espanyols que resideixen a Catalunya, sempre ho han negat i han clamat a "lo destino de lo universal" o a "la gracia de Dios".

La notícia que estem governats o millor dit col·lonitzats per uns inútils surt a tota la premsa internacional, com podeu vore en aquesta notícia de l'Avui. Llegir aquestes coses a part d'autoafirmarme com a independentista, si més no per pur pragmatisme, m'ha fet recordar la peŀlícula Trainspotting, on durant una seqüència parlen de la seva situació com a escocesos en front la seva situació d'estar colonitzats pels anglesos

Tommy: És que no t'enorgulleixes de ser escocès?
Renton: És una merda ser escocès. Som el més baix d'entre el mes sota, l'escòria de la puta terra, les escombraries mes servil, miserable, més patètica mai sortida del cul de la civilització.
Renton: Alguns odien els anglesos. Jo no, només són uns soplapollas. Estem colonitzats per uns soplapollas. Ni tan sols no trobem una cultura decent que ens colonitzi. estem governats per uns torracollons, això és una grandíssima merda Tomy, i tot l'aire pur del món no canviarà les putes coses.

La veritat, que tot i que la gent de Trainspotting consideren als anglesos una merda, no saben que és estar colonitzats pels espanyols, per sort avui dia, poc a poc, el poble escocès i el català caminem per a recuperar la nostra sobirania.

convergència contra la vegueria de l'Ebre

Llegint la notícia que Sabanza vol un referèndum per saber si han de ser o no ebrencs (enllaç), demostra clarament que CiU no vol la vegueria de l'Ebre, per divesos motius

• Significaria una victòria dels contraris políticament, sobretot perquè ells no van ser capaços de dignificar el nostre territori.
• La caiguda del pes convergent a la diputació de Tarragona, i les seves inversions com la plaça de bous, i l'intent que tenen de recuperar Tarragona o aconseguir Reus.
• El panflet de CiU-Tarragona, també anomenat Diari de Tarragona, tot i que encara continua sent el Diario Español, sobretot per la llengua empren i ideologia falangista, continua un atac continu en vers les vegueries. Tarragona, ciutat que de no ser per la indústria química de finals dels 60 i 70, continuaria sent la ciutat de Militars, Capellans, Funcionaris i Putes, com bé diuen al Camp.
• Tant el ninotaria faro, com les plataformes tarragonines, contra qui més han carregat ha estat ERC, partit en una clara vocació de una reconstrucció nacional, i sobretot equelibrar el territori, perquè com diuen els que no menteixen, això de reequilibrar seria si mai hagués estat equilibrat, i mai ho ha estat.

Només un apunt si per territori i població, la diputació hauria d'invertir un 35 %(ebre)-65%(camp), números en ma, no arriba la 30% el que la diputació governada per CiU i el PP, inverteixen al nostre territori. Per tant queda clar qui surt perjudicat.

SI A LA VEGUERIA DE LES TERRES DE L'EBRE. DES DE RIBA-ROJA FINS A ALCANAR. SOM I SEREM TERRES DE L'EBRE.

Humor (alguns hipòcrites no els agradarà)

Barça i Madrid, dos exemples del que és Catalunya i Espanya

El MundoDeportivo que 3 jugadors del Barça i 2 del Madrid són els candidats al FIFA World Player. Mirant els 2 equips i a qui representen un el barça-catalunya i l'altre madrid-espanya podem fer aquestes comparacions:

• Els jugadors de barça són formats al planter, mentre que els del madrid són fitxatges. Els catalans ens dediquem a crear la nostra riquesa, mentre que els espanyol l'adquireixen.
• Mentre que els jugadors del barça són reservats i treballadors, als jugadors del madrid els representa les característiques dels espanyol un prepotent i cregut, i després un membre d'una "secta" cristiana. com la majoria d'espanyols prepotència i ultracatolicisme.
• Mentre que els jugadors del barça aniran com a mèrits aconseguits amb el barça durant la passada temporada, els del madrid s'apropien els mèrtis aconseguits en els anteriors equips per exhibir potència, com sempre el model espanyol d'expropiar-se dels altres.

bé, per acabar este post. el gol d'Zlatan al madrid,

La Dignitat de Catalunya (editorial a tota la premsa catalana)

La situació entre l'estatut ha fet que per primera vegada a l'història , tots els diaris catalans publiquessen la mateixa editorial (Avui, El Punt, La Vanguardia, El Periódico, ....).

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Xiquets i xiquetes, maricón l'últim! a robar s'ha dit!

Si des de fa temps sentim parlar del cas gurtel a terres valencianes, i de l'afer millet , des de feia uns dies un panflet com El Psoeriódico, avui ha tocat als socialistes catalans. S'han detinguts als seus caps al "cinturó roig", de Santa Coloma de Gramenet i Badalona.

Després d'estes notícies, un es pregunta si el famós oasi català, era en realitat un miratge, i que tant els dos partits hegemònics com PSC i CiU, anaven fent sense molestar, fins que una auditoria sobre les subvencions al Palau de la Música, van fer sortir les irregularitats de'n Millet. La premsa es va fer ressó dels "acords" entre la fundació del Palau i la fundació de CiU. Ahir el mentre el President Pujol advertia que si es destapava la manta, sap Déu, que sortiria, el President Montilla, en una conversa informal amb els periodistes, deia que a al dreta li perdonaven la corrupció. ¿què passarà ara amb aquests socialistes corruptes? ... si és com diu la dita catalana a totes les cases hi ha Joseps i Joans. (comprove-ho, és cert). I per tant el President Montilla s'hauria d'haver estalviat els comentaris com el President Pujol segur que sap més del que ens pensem.



*perdoneu per dir això de maricón l'últim, però és una frase col·loquial, i en cap cas he volgut dir res relacionat amb les tendències sexuals que cada persona té lliurement.

humor catalunya-espanya

un dels capítols de plats bruts, que parlava sobre la relació Catalunya - Espanya

Thank You, USA!

Em salto el que havia promés, però l'ocasió s'ho val. Ahir la selecció dels "no-nacionalistes", va perdre contra la selecció d'Obama. Suposo que els progres espanyols ja no els cau tant bé el país de la llibertat, que té un líder que s'emmiralla amb ZP, ni aquells constitucionalistes que tenien els USA, com el país de l'amic d'Aznar.

El vaig anar seguint per internet, però l'alegria en veure el 1r gol, i després el 2n ... ufff... és una sensació indescriptible, és com quan el madrid perd però multiplicat 10.

Em dona igual que hi juguen jugadors del Barça o que una selecció catalana faria encara més el ridícul, simplement la selecció que va jugar ahir no és la meua, és més, per culpa d'esta i de les seves lleis, la meua no competir. El dia que Catalunya pugue jugar lliurement, em donarà igual el resultat de l'espanyola, però mentrestant, per cada plor o disgust dels espanyols, serà una alegria per a tot independentista com jo.

selecció no-nacional, selecció espanyola?

Mentre estic acabant el post sobre animals i partits polítics, (espero penjar el de CiU passat Sant Joan), m'agradaria parlar sobre els fets de Terrassa (Vallès Occidental) que van ocórrer diumenge.
la notícia sortia a l'Avui

No sóc partidari de la violència, però notícies així em fan gràcia, per què?

Perquè al meu parer demostra com són els espanyols, espanyolistes, no-nacionalistes i residents a Catalunya anti-independentistes, quan es tracta defensar la "no-nació" espanyola, perquè segons els sociates és un conjunt d'harmonia on governa ZP, que és tant intel·ligent, guapo i important ... i segons els "peperos" és un un país perfecte on per desgracia govena ZP, que està portant-lo a l'autodestrucció. Però tornenm al tema, els espanyols s'autodeclaren no-nacionalistes, però fer ostentació de la bandera nacional espanyola, de la selecció nacional espanyola, .... què és? Per a ells lo modern, lo vertàder és Espanya, i Catalunya segueix sent aquell tros de terra que els pertany per decret diví.

Actualment la nació espanyola, estar-ne a favor ni que sigue auto-anomenante federalista, és negar Catalunya, és negar-li el dret als catalans i catalnes poder ser prepresentats per la bandera del quatre barres, la bandera més antiga d'europa. Per tant tota aquella gent que quan se saluda diu bon dia, que crida Visca el Barça i Visca Catalunya, hauria de pensar perquè dona suport a una selecció que naix des de la negació de la teua existència, nega el dret a que Catalunya existeix i té el dret de tenir selecció pròpia.


___________________________________________________________________

l'apunt
També voldria posar este vídeo que he trobat en una web espanyolista i que he "piratejat", on surt la tortosina coneguda com a Karmele, que mostra clarament la seua ideologia política, en un acte de normalitzar el fet independentista català.



Perquè l'independentisme és majoritari en la gent que té estudis superiors o que consumeix alta cultura, i no ho és en la cultura "basura" o baixa cultura, i per tant

Com deia Josep Pla ...

... el més paregut a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. Per això no sorprèn que l'ex-secretari de CCOO José-María Fidalgo done suport a la candidatura d'UPyD, el partit de la nacionalista espanyola Rosa Díez, ex-eurodiputada pel PSOE. (enllaç)

El que és estrany és que CCOO sempre s'ha considerat un sindicat proper a IU, partit que en teoria vol un estat espanyol federal i republicà. En Fidalgo, ara mateix està donant suport a un partit que es declara constitucionalista (nacionalista espanyol), per tant monàrquic i que va en contra del procés de les autonomies, per tant anti-federalista. Si es va fer l'espanyolisme va fer famosa la frase "antes roja que rota", esta nova esquerra, ultra espanyolista segur que faran la frase "antes fascista, que rota".... i és que cada vegada es pot creure que existeix una Espanya democràtica, en la qual els catalans ens puguem sentir sinó lliures, almenys que no ens molesten, .... per això cada vegada més gent s'haurà de sumar a un projecte que fa temps que defenso ... INDEPENDÈNCIA

El suport des de Catalunya a Israel [2 articles de Jaume Renyer]

En el conflicte palestí-israelià, reconec que sempre havia tingut simpatia pel moviment palestí, però el que no entenia perquè havia de defensar posicions islamistes de Hammas, o per què com a anti-feixista que sóc, havia d'anar en contra un dels pobles més castigats i perseguits pels sistemes feixistes. Per això em trobava diguem amb un dilema, fins que vaig trobar la resposta al bloc de Jaume Renyer, on es donava una òptica catalana, independentista i d'esquerres sobre la visió del conflicte, donant suport a l'estat d'Israel.

Els articles son els següents:

• Les esquerres catalanes i l'Estat d'Israel
• Anticatalanisme i antisionisme

Son dos articles, que qualsevol independentista, d'esquerres, catalanista, democrata i sobretot laic i respectuós amb les creences religioses privades de cadascú, hauria de llegir.


Per als que no tingueu massa ganes de llegir, es podria resumir amb la següent idea (és un estracte molt simple, si voleu aprofundir, llegiu els articles si us plau).

La majoria de les esquerres, son anti-israel, perquè és una forma de declar-se anti-EUA, és a dir prefereixen unir-se a l'islamisme anti-democràtic, pel sol fet d'atacar el sistema ultraliberal dels EUA (sistema que com a persona d'esquerres també discrepo).


Grup del facebook Catalunya - Israel
Fòrum d'agermanament dels Països Catalans i Israel

Per què tanta mania al Pare Noel?

S'ha fet popular entre l'independentisme català, nacionalisme espanyol, anticapitalisme multiculti, ultra-catòlics i molts altres grups socials, d'esquerres, de dretes, catalans o espanyols, etc. dir que la figura del Pare Noel és un infiltrat i s'ha d'anar-hi en contra.Me sorprèn, perquè si hem acceptat la música rock (d'origen anglosaxó, tot i que és una evolució del blues afro-americà), o com avui dia podem menjar des d'un kebab (oriental) o fins i tot practicar l'esport de l'esquí (origen nòrdic), no acceptéssem que per Nadal (el cristianisme neix a l'orient pròxim), que una tradició nòrdica i adaptada i exportada pels americans, forme part ja de la nostra cultura, sense que això sigue competència al Tió o als Reis (... a mi com republicà alguns reis no m'agraden massa :P, però es que porten regas als xiquets que es porten bé sí), per tant no siguéssem tancats, perquè els catalans hem introduït la tomata com a ingredient en la nostra gastronomia. Perquè segur que molta gent veura cava, el cava tot i ser català, el seu procediment de fermentació és d'origen francès. Perquè també hi hauran molts que es pendran "xupitos" de whiskey, tequila, rom ... també estrangers i sobretot perquè els més il·lussionats son els xiquets i xiquetes, i per tant com més il·lussió ells proporcionéssim millor, perquè ja veuran com n'és de de dura la vida.

Per tant, per aquestes festes Pare Noël, Tió, Aubades, Reis, Cap d'Any, ....

BON NADAL I BON ANY
Adam Deosdad "Roquet"

Què han fet els espanyols per nosaltres?

Primer de tot m'agradaria que mirésseu esta escena, de la vida de Brian, que suposo que molts haureu vist.



Com podeu veure, parla d'un suposat grup independentista de Judea (el nom d'Israel a l'època romana), quan diuen "¿qué nos han hecho los romanos por nostros?", els jueus parlen de tot lo bo que els aporta viure sota un imperi romà, en canvi als catalans, ens passa al contrari, degut al seu continuat espoli fiscal, els catalans cada cop tenim menys serveis socials com sanitat o educació, falta d'infraestructures, carreteres, trens o uns bons ports, i la poca defensa que fan de la nostra agricultura, en favor de l'agriculutra espanyola, per no parlar del rebuig total a la llengua catalana. Per tant que han fet els espanyols per nosaltres? RES

Tema 2: la constitució ....

Constitucionalistes, .... semblen una secta, amb la seua bíblia-constitució. Semblen talibans amb l'alcorà i la paraula sagrada, i tot el qui discrepa és un infidel que de morir a la foguera. Els franquistes van deixar-ho "atado y bien atado", en un text de fa 30 anys. Però gracies aquest llibret i els seus pares, defensors i seguidors, avui Catalunya és una víctima. Catalunya avui en dia està continuament expoliada i humillada, per uns que diuen en son protectors i defensors, però com dia el poeta Maragall, al final d' "Oda a Espanya", Adéu Espanya! Perquè si el poeta feia referència als morts a la guerra de Cuba, ara per estar a Espanya, que ens ha robat tant, no podem desenvolupar en llibertat les polítiques socials i econòmiques que mereixen els catalans, parlen català, castellà, àrab, hurdu, ... o dues, tres de les anteriors o més, perquè el principal objectiu de voler tenir un estat català, lliure i sobirà, és per construir un futur més just per a la nostra gent.

Tema 2: Els nazis són vostés. Ciudadanos i UPD

Vostés els espanyolistes d'UPD ha fet un vídeo acusant als catalans de nazis, esta gent no sap que van ser els nazis que van bombardejar Barcelona, que van ajudar a Franco i que van detenir al president legalment de Catalunya Lluís Companys.

Vostés un dels altres partits espanyolistes, va denunciar que el comitè de l'audiovisual català, no donés llicències a la cadena COPE, cadena espanyolista i revisionista històrica. El revisionisme històric, en el cas alemanys, de negar l'holocaust, és perseguit legalment. En canvi a l'estat espanyol passa impunement. Després de fer estes declaracions el CAC va ser apedregat, terrorisme espanyolista?

Sóc jo que si vaig a una ciutat gran, no m'entendran si dic que vull un tallat, en canvi vostés podran venir al delta, i dir que volen un cortado, i se'ls servirà. Ciutadans/Ciudadanos i UPD, els nazis són vostés, que voleu la desaparició del poble català, com també volien els nazis alemanys la desaparició del poble jueu.

avui 3 posts. tema 1: el cotxe de benach

Només els espanyols, i els que se senten nacionalment espanyols però resideixen a Catalunya, han atacat i ho continuen fent a la segona autoritat del país, Ernest Benach. Tal com diu el director de l'Avui Xavier Bosch, demostra que l'atac al president del Parlament de Catalunya, és un atac a l'institució catalana, en ple debat sobre el finançament català i el debat estaturi al constitucional espanyol; tot i que el principal atac és al que representa ERC, l'independentisme democràtic que està dintre de les institucions nacionals.

en defensa del president del Paralament de Catalunya. [article Saül Gordillo]

genial article del periodista Saül Gordillo

El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que és la segona institució del país, està sent objecte d'un assetjament mediàtic i de vilipendi polític des que dijous passat el diari espanyol ABC publiqués una informació sobre el seu cotxe oficial que contenia alguna errada. El Parlament ha renovat, perquè tocava després de quatre anys i 250.000 quilòmetres recorreguts, la flota de vehicles oficials en règim de renting a què tenen dret els membres de la mesa de la cambra catalana i els presidents dels grups parlamentaris, és a dir, de tots els colors polítics. La renovació de la flota ha suposat un estalvi de 72.000 euros, tot i que s'han substituït alguns dels Volkswagen Passat per uns Audi A6. Això els que han tingut cotxe d'empresa ho saben. Sovint les empreses ofereixen vehicles suposadament més cars a preus més barats en funció de les unitats que tingui l'empresa en qüestió. Si l'empresa té una flota important, els preus per unitat baixen i això permet d'accedir a algun model bo a un preu econòmic. Els que han tingut cotxe d'empresa també saben que sovint un company d'un mateix nivell o categoria salarial o laboral disposa d'uns complements en el seu vehicle que un altre company no té, per una simple qüestió d'estoc de la companyia de renting. Pagant l'empresa un mateix preu, aquest o aquell assalariat poden conduir models diferents o models amb acabats diferents. Però això només ho saben els que han tingut cotxe d'empresa, que no és res més que una millora de sou en espècie, una pràctica cada cop més habitual entre directius i executius de societats de tamany mitjà o alt. Se'n farien creus, estimats lectors, dels vehicles que acaben conduint determinats càrrecs no pas massa importants d'empreses tampoc no massa importants. Però això succeeix en l'àmbit de la privada.

El motiu de persecucció mediàtica, però, no és cap altre que les millores per valor 9.276 euros que el President del Parlament va fer introduir en el vehicle oficial. Un vehicle, per cert, que és de la mateixa gamma que el de l'anterior President, el desaparegut Joan Reventós. Les millores, com és sabut per tothom, són una taula de treball, un reposapeus, una pantalla de televisió i connexió per a mp3. El vehicle oficial del President de la Generalitat, José Montilla, també disposa d'un d'aquests complements, concretament del que teòricament deu ser més car: la pantalla de televisió. Els famosos 9.276 euros són el principal argument per a la demagògia més interessada, per a l'escàndol forassenyat. És lògic, en la mesura que la tecnologia i la societat evolucionen, que Benach i Montilla diposin en els vehicles oficials dels càrrecs que democràticament ostenten d'una sèrie de prestacions que ni Reventós ni Pujol tenien ni, segurament, necessitaven.

Els famosos 9.276 euros, que són desproporcionats amb els 90.000 euros que en termes de tarifa publicitària deu costar l'espai informatiu que se li ha destinat a la informació, no s'han destinat a la instal·lació de, posem per cas, un moble bar o una nevera. Estem parlant d'una taula de treball i d'una pantalla. Eines per a treballar, en definitiva. ¿Quantes hores de feina farà el President del Parlament en aquella tauleta, lògicament feta a mida, i adaptada a l'ordinador portàtil que Benach utilitza intensivament a diari? ¿Quants diners de l'erari públic costarien aquestes hores si Benach no les pogués aprofitar en els seus habituals desplaçaments en el cotxe? ¿I si tot el que Benach podrà fer aprofitant els 250.000 quilòmetres en quatre anys al davant de la polèmica tauleta a mida ho hagués d'encarregar a personal del Parlament? Quant costaria això? Nou mil euros? O més?

¿Costaria més diners una habitació d'hotel a càrrec del Parlament durant quatre anys si Benach hagués decidit no seguir vivint a Reus? Segurament sí. I si hagués decidit abandonar Reus entre setmana li haurien dit de tot i més. Però, és clar, Benach té el vici de compatibilitzar el càrrec amb la residència. I té el vici de carregar-se l'agenda oficial d'actes i més actes que, per desgràcia, suposen un munt de quilòmetres i no s'organitzen tots a Barcelona i l'àmbit metropolità. Té la mania de voltar arreu del país. I té la mania de tornar a casa, encara que sigui a altes hores de la matinada. Té la pervesa obsessió de dormir a Reus, al mateix domicili de la seva família. ¿Qui donava lliçons de la conciliació de la vida familiar i la laboral? O és que per ser membre de la mesa del Parlament o president hauria de ser obligatori l'empadronament al barri del Born, a tocar del parc de la Ciutadella per poder-hi anar a peu o en bicicleta. O potser es pot exigir a Benach vagi de Reus a Barcelona en bicicleta?

La demagògia està servida. O és que volem un President del Parlament que faci el numeret com el president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla. Si Catalunya és com Cantàbria, anem per aquesta via. Però llavors que ho facin també els alcaldes i regidors d'un munt d'ajuntaments (els que envaeixen espais de vianants inclosos), els presidents i diputats de les diputacions provincials i així fins a l'últim càrrec públic d'aquest país. Que es critiqui un alcalde perquè ha hagut de menester vehicle oficial (alguns es fan portar per un agent i cotxe de la policia local) és habitual en la política menuda, en la proximitat més crua. Però convertir el cotxe del President del Parlament en motiu de debat públic com si fos el vehicle de l'alcalde d'un ajuntament de tamany mitjà, ja passa de taca d'oli.

Aquest culebrot m'ha recordat els meus temps de periodista de política municipal, quan els alcaldes que gosaven fer-se dur en cotxe oficial eren vilipendiats per l'oposició. Política de vol gallinaci també per a la segona institució del país? És per això que sobta la reacció que ha tingut el conseller Joan Saura, que ha fet el joc a la premsa més sensible a la realitat catalana i més respectuosa amb les institucions d'autogovern i sobirania [Enric Canela: Conseller contra President del Parlament]. Que ho digui Saura és sorprenent, i només es pot interpretar en clau de rivalitat a l'esquerra del PSC. Un episodi més d'allò de "dos es barallen i un tercer se'n beneficia" [Montilla i Companys], i que té el precedent més recent en la picabaralla pel cas de Lluís Companys.

Obligarà Saura el seu company de federació i membre de la mesa del Parlament, el comunista Jordi Miralles, a prescindir del cotxe oficial i anar en bicicleta pel Principat? O al president del grup parlamentari d'ICV-EUiA? O demanarà als Mossos d'Esquadra que comprin cotxes més barats i menys equipats? Què tal un Smart en lloc dels Volkswagen Passat Avant que condueixen els de Trànsit? Són més econòmics, estèticament quedarien bé en temps de crisi i, a més, contaminen molt menys, oi? Per cert, és Saura el responsable dels Mossos, és a dir, de l'escorta que diàriament treballa amb Benach. Això tampoc no és un capritx personal, sinó una obligació, un peatge del càrrec institucional. Com ho és haver d'anar en un cotxe blindat i amb mesures de seguretat per evitar atemptats. Això el ciutadà del carrer tampoc no ho deu saber, però Saura sí que ho sap.

Espero que l'interès periodístic per aquests detalls en el vehicle del President del Parlament, tractant-se d'un diari d'àmbit estatal, s'estenguin properament a altres responsables institucionals. Què tal saber el mateix del president del Congrés espanyol, José Bono? O dels presidents dels parlaments autonòmics? Per no parlar dels presidents de diputacions o alcaldes de grans ciutats. Grans ciutats on el transport públic sí que està garantit, no com a la Catalunya que viu fora de l'àmbit metropolità.

(Algú pensarà que escric aquest apunt per això, però s'equivoca. És la necessitat de reclamar una mica de dignitat política, ciutadana i periodística i de reivindicar la necessària confiança en les nostres institucions. Siguin del color que siguin.)