convergència contra la vegueria de l'Ebre

Llegint la notícia que Sabanza vol un referèndum per saber si han de ser o no ebrencs (enllaç), demostra clarament que CiU no vol la vegueria de l'Ebre, per divesos motius

• Significaria una victòria dels contraris políticament, sobretot perquè ells no van ser capaços de dignificar el nostre territori.
• La caiguda del pes convergent a la diputació de Tarragona, i les seves inversions com la plaça de bous, i l'intent que tenen de recuperar Tarragona o aconseguir Reus.
• El panflet de CiU-Tarragona, també anomenat Diari de Tarragona, tot i que encara continua sent el Diario Español, sobretot per la llengua empren i ideologia falangista, continua un atac continu en vers les vegueries. Tarragona, ciutat que de no ser per la indústria química de finals dels 60 i 70, continuaria sent la ciutat de Militars, Capellans, Funcionaris i Putes, com bé diuen al Camp.
• Tant el ninotaria faro, com les plataformes tarragonines, contra qui més han carregat ha estat ERC, partit en una clara vocació de una reconstrucció nacional, i sobretot equelibrar el territori, perquè com diuen els que no menteixen, això de reequilibrar seria si mai hagués estat equilibrat, i mai ho ha estat.

Només un apunt si per territori i població, la diputació hauria d'invertir un 35 %(ebre)-65%(camp), números en ma, no arriba la 30% el que la diputació governada per CiU i el PP, inverteixen al nostre territori. Per tant queda clar qui surt perjudicat.

SI A LA VEGUERIA DE LES TERRES DE L'EBRE. DES DE RIBA-ROJA FINS A ALCANAR. SOM I SEREM TERRES DE L'EBRE.

Humor (alguns hipòcrites no els agradarà)

La Dignitat de Catalunya (editorial a tota la premsa catalana)

La situació entre l'estatut ha fet que per primera vegada a l'història , tots els diaris catalans publiquessen la mateixa editorial (Avui, El Punt, La Vanguardia, El Periódico, ....).

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Xiquets i xiquetes, maricón l'últim! a robar s'ha dit!

Si des de fa temps sentim parlar del cas gurtel a terres valencianes, i de l'afer millet , des de feia uns dies un panflet com El Psoeriódico, avui ha tocat als socialistes catalans. S'han detinguts als seus caps al "cinturó roig", de Santa Coloma de Gramenet i Badalona.

Després d'estes notícies, un es pregunta si el famós oasi català, era en realitat un miratge, i que tant els dos partits hegemònics com PSC i CiU, anaven fent sense molestar, fins que una auditoria sobre les subvencions al Palau de la Música, van fer sortir les irregularitats de'n Millet. La premsa es va fer ressó dels "acords" entre la fundació del Palau i la fundació de CiU. Ahir el mentre el President Pujol advertia que si es destapava la manta, sap Déu, que sortiria, el President Montilla, en una conversa informal amb els periodistes, deia que a al dreta li perdonaven la corrupció. ¿què passarà ara amb aquests socialistes corruptes? ... si és com diu la dita catalana a totes les cases hi ha Joseps i Joans. (comprove-ho, és cert). I per tant el President Montilla s'hauria d'haver estalviat els comentaris com el President Pujol segur que sap més del que ens pensem.



*perdoneu per dir això de maricón l'últim, però és una frase col·loquial, i en cap cas he volgut dir res relacionat amb les tendències sexuals que cada persona té lliurement.

un adéu per a carod?

Segons informa l'Avui, Puigcercós hauria demanat que Carod es retirés completament de la política.

Al meu parer, Carod és el millor polític que ha tingut Catalunya des de la suposada democràcia. Carod és una mescla entre Ventura Gasol, i Lluís Companys. Té en ell mateix tot el saber d'un home com ventura gasol, hom del Camp de Tarragona com ell, i l'esperit de lluita i ganes de transformar i millorar la societat com tenia en Companys.


Carod és l'únic polític català, que venir al Delta, ha estat una activitat normal durant el temps de vacances, demostrant als altres polítics que les vacances no estan ni al Maresme o l'Empordà, pels que es queden al país.

Carod és l'artífex de la construcció del pont Deltebre - Sant Jaume, ja que per al conseller Nadal, no era una obra prioritaria, i va se ell qui va quadrar-se fins que el conseller Nadal, va acceptar que es fes l'obra.

Suposo que d'aquí un any, quan ja no estigue en política activa el trobarem a faltar, però mentrestant disposarem d'un polític que sense cap vergonya ha portat el fet independentista a la normalitat política, i ha estat capaç d'internacionalitzar Catalunya amb la xarxa de delegacions de la Generalitat, malgrat als espanyolistes els cogue, Catalunya ja té representació a l'exterior.


carod.cat

més de 800 mil euros del FEDER a Deltebre

Si no vaig errat FEDER són les sigles de Fons Europeu per a la Dinamització Econòmica de les Regions. Uns fons que moltes poblacions catalanes i espanyoles s'han beneficiat durant molts anys, tots? no, la nostra població només ha rebut en 23 anys d'Unió Europea uns 110 mil euros, 20 milions de pessetes per la la plaça de l'antic cinema colisseum.

Pos l'actual govern, en 2 anys i poc de mandat, ha aconseguit més de 800 mil euros, per de dinamitzar econòmicament el centre comercial de La Cava, és a dir per crear una estructura comercial com hi ha per exemple la via T de Tarragona, clar adaptat a l'escalala de Deltebre i per cridar a les poblacions del voltant a ser consumidors dels productes que venem a Deltebre.

Un dels fets curiosos és que cap membre de l'oposició va ser present en esta presentació, no sé si perquè tenien "molta feina", visita al metge o si tenien vergonya de veure com en dos anys s'ha multiplicat per vuit, unes inversions que ells mai van saber treballar per aconseguir-les.

notícia a El Punt

11, 12 i 13 de setembre, lliçons de democràcia, a Catalunya, Deltebre i Arenys de Munt

Tots els 11 de setembre, la nació surt al carrer i és habitual trobar-te que molta gent ha penjat estelades o senyeres, per tal de commemorar la derrota de l'exèrcit català contra les trompes franco-esapanyoles borbòniques. Un 11 de setembre on els catalans diem que volem arribar més enllà de la situació política en la que estem, i que anel·lem un espai de llibertat més gran. No volem una cadena més llarga, si no segar la cadena, i convertir-mos plenament en un estat lliure i democràtic.

El dia 12, per la nit, es va celebrar el míting-festa pels dos anys de govern municipal d'ERC, un míting que va canviar el seu format després de que l'oposició jugués brut i que ja ha fet un pacte PP-CiU-PSC, un pacte que demostra que han estat tots estos anys rascant-se la panxa i només complint unes tasques decoratives per al seus capos del partit. Un fet com demostra que en 23 anys d'Unió Europea, Deltebre ha rebut només uns 120 mil euros (20 milions de pts), i que enguany rebrà 800 mil euros ( 130 milions de pts aprox), es veu quins polítics són capaços de treballar pel poble, i quin només busquen tenir un sou i fer-se vore, i fer xerrades informatives perquè han tingut una patinada legal,i no han pogut cansar al poble en un ple.

Per últim ahir, dia 13, a la població d'Arenys de Munt, es va convocar si no un referèndum, una consulta popular sobre l'autodeterminació, va ser tant la preocupació que tota la caverna espanyola es va tirar a sobre, però només els camises blaves van donar acte de presència, sobre 50-80 persones. Els que guarden la camisa blava a l'armari, només han criticat que el govern espanyol no l'hague imepedit, però el govern espanyol tampoc volia que es produís per això va suspendre l'acord del ple, on els regidors escollits democràticament pel poble van votar-hi a favor. Una mostra més que democràcia espanyola és un oxímoron.

Tema 4: Ernest Benach ....

Un dels polítics dels que admiro, que és un treballador incansable, és Ernest Benach, que va ser entrevistat a l'entrelínies i aquí poso el video, des del seu canal al youtube. L'Ernest Benach és un dels polítics més actius 2.0, té bloc, podem saber el que fa gràcies al facebook, ... un polític com ha de ser, modern, obert i treballador.

Tema 2: la constitució ....

Constitucionalistes, .... semblen una secta, amb la seua bíblia-constitució. Semblen talibans amb l'alcorà i la paraula sagrada, i tot el qui discrepa és un infidel que de morir a la foguera. Els franquistes van deixar-ho "atado y bien atado", en un text de fa 30 anys. Però gracies aquest llibret i els seus pares, defensors i seguidors, avui Catalunya és una víctima. Catalunya avui en dia està continuament expoliada i humillada, per uns que diuen en son protectors i defensors, però com dia el poeta Maragall, al final d' "Oda a Espanya", Adéu Espanya! Perquè si el poeta feia referència als morts a la guerra de Cuba, ara per estar a Espanya, que ens ha robat tant, no podem desenvolupar en llibertat les polítiques socials i econòmiques que mereixen els catalans, parlen català, castellà, àrab, hurdu, ... o dues, tres de les anteriors o més, perquè el principal objectiu de voler tenir un estat català, lliure i sobirà, és per construir un futur més just per a la nostra gent.

Tema 2: Els nazis són vostés. Ciudadanos i UPD

Vostés els espanyolistes d'UPD ha fet un vídeo acusant als catalans de nazis, esta gent no sap que van ser els nazis que van bombardejar Barcelona, que van ajudar a Franco i que van detenir al president legalment de Catalunya Lluís Companys.

Vostés un dels altres partits espanyolistes, va denunciar que el comitè de l'audiovisual català, no donés llicències a la cadena COPE, cadena espanyolista i revisionista històrica. El revisionisme històric, en el cas alemanys, de negar l'holocaust, és perseguit legalment. En canvi a l'estat espanyol passa impunement. Després de fer estes declaracions el CAC va ser apedregat, terrorisme espanyolista?

Sóc jo que si vaig a una ciutat gran, no m'entendran si dic que vull un tallat, en canvi vostés podran venir al delta, i dir que volen un cortado, i se'ls servirà. Ciutadans/Ciudadanos i UPD, els nazis són vostés, que voleu la desaparició del poble català, com també volien els nazis alemanys la desaparició del poble jueu.

tema 3: Manifest ciutadà per la restitució de les senyeres del Saló de Cent

MANIFEST CIUTADÀ PER LA RESTITUCIÓ

DE LES SENYERES DEL SALÓ DE CENT

L’any 1369, ara fa més de 6 segles, fou construïda a la Casa de la Ciutat de Barcelona la sala gòtica que avui coneixem com el Saló de Cent. A instàncies del rei Pere III “el Cerimoniós” es celebrà allà el primer Consell dels Cent Jurats. Des de llavors, aquesta sala ha presenciat els alts i baixos d’una nació amb mil anys d’història. Va nàixer en època de plena esplendor del nostre poble, quan els catalans dominàvem la Mediterrània, però avui es troba en una situació similar a la que viu el país. Aquella sala honora a tots els catalans com una mostra de la nostra llibertat i esperit democràtic, ja que en plena edat mitjana i amb un tarannà molt avançat pel seu temps, permetia la intervenció del poble en les decisions que es prenien a la ciutat i capital del Principat.

Després de la nostra derrota a la guerra de Successió, el Consell de Cent fou suprimit pels decrets del rei espanyol Felip V que, volent instaurar el despotisme castellà a la nostra terra per la força de les armes, va veure en aquest consell un gran obstacle per a la seva tasca nefasta. No content amb suprimir el Consell de Cent, també tractà de esborrar la seva memòria. Així doncs, per la Reial Cèdula del 13 d’octubre de 1718, ordenà eliminar d’aquesta magnífica sala gòtica tot el seu contingut, deixant-la buida i despullada:

“… se quiten y arrimen los doseles y sillería que hay puesta en la Casa de la Ciudad de Barcelona en el aposento donde se juntan los administradores que era la Sala del Concejo de Ciento …”

Aleshores per aquesta sala arribà un període de decadència i oblit, com passà amb tot allò que testimoniés el nostre passat gloriós i l’antiga llibertat de la nostra terra. L’any 1842 la sala arribà a ésser bombardejada i patí grans desperfectes, anys abans ja havien estat venuts el mobiliari i altres elements del seu interior.

No fou fins l’arribada de la Renaixença quan l’arquitecte Lluís Domènec i Muntaner emprengué la seva reforma i dignificació, omplint la sala d’elements que reforçaren el seu alt contingut patriòtic. Així, entre 1887 i 1888 hi foren instal•lats uns magnífics domassos de seda que la decoraven en tota la seva extensió amb els colors de la nostra mil•lenària senyera. Els domassos, fabricats per l’industrial seder Benet Malvehy restaren al seu lloc fins fa poc temps, inclús la infame dictadura del general Franco els va respectar.

Però això canvià fa pocs anys, quan s’aprofità la seva restauració per tornar a deixar la sala buida adduint que estèticament era millor veure les parets de la sala nues. No sabem per quina raó es va fer això, els rumors que hem pogut escoltar al propi ajuntament ens diuen que fou per decisió expressa de l’anterior alcalde, al qual aquests domassos no li agradaven, com tampoc li agradà la sala a Felip V ordenant, com ell, que fos despullada de tota simbologia. Enlloc hem pogut trobar una explicació raonada sobre aquest fet malgrat que han passat ja uns quants anys des de que foren eliminats del seu emplaçament. Ningú, ni des del partit del govern, ni des de l’oposició, ha dit res d’ells fins ara.

Amb aquesta campanya pretenem pressionar a l’Ajuntament de Barcelona i no defallir en el nostre objectiu fins que els domassos del Saló de Cent siguin restituïts al seu lloc. Per totes aquestes raons us animem a adherir-vos a la campanya que hem endegat i afegir la vostra força al moviment ciutadà que pretén la seva restitució.

Barcelona, a 28 d’Octubre de l’any 2008.

El Saló de Cent ara, el 19 d’octubre del 2008:

El Saló de Cent l'any 2001:

si voleu contactar senyeres.consell.de.cent@gmail.com o al següent bloc

Tema 2 Oboma president, ...

Al final Obama s'ha imposat a les eleccions dels EUA, un president negre, cosa que demostra que el racisme al EUA, no es tant gran com es pinta, a Europa tenim 2 president que no son del tot "normal", a l'estat francès hi ha en Sarkozy, d'origen hongarès i a Catalunya tenim en Montilla, d'origen andalús. Un altre fet remarcable, és que dins d'un partit com Convergència, hi ha en Justo Molinero (propietari del grup radio tele-taxi), o que ERC ha tingut i té dirigents amb sang no 100% catalana com Josep Lluís Carod-Rovira (pare aragonés), Joan Ridao (avis andalusos) i fins i tot la Pilar Rahola té els origens en terra andalusa, entre els miltants d'ERC, cal destacar la figura de Saoka Kingolo, un congolès afincat a Catalunya, que clar és negre, i per què no, podria arribar a ser un dels polítics amb més carisma de la política catalana.

Obama o McCain? ...

Ja fa mesos que es parla de les eleccions als EUA, sobre quin seria millor candidat si el democràta Obama o si el republicà Mccain. Des de la vella Europa, sempre hem tingut predilecció pels candidats democràctes, i sobretot a Catalunya, ja que el símbol dels democràtes és el kentuchy donkey, també anomenat catalan-kentuchy donkey, degut a que el burret demòcrata de kentuchy té l'origen amb el burro català. El burro català és actualment el símbol del catalanisme, en contraposició al toro espanyol. En canvi els republicans, utilitzen un elefant, potser per demostrar la seua contundència i força, el símbol de l'elefant com a valor republicà, va ser fins i tot utilitzat en una campanya municipal d'ERC a Barcelona, i diria que al seu temps va portar alguna que altra polèmica. La veritat és que a la pràctica la diferència entre els demòcrates i els republicans son mínimes, que traslladats a Catalunya seria com si els demòcrates fossen de CDC i els republicans del PP o UDC,per tant no crec que els valors socials de les esquerres europees estiguen defensades per cap dels dos candidats.

Continuant amb el tema, de què ens convindria més als catalans, si Obama o Mccain, com no ens afecten les seues polítiques socials, i tant un com l'altre tenen les mateixes polítiques econòmiques, hauríem de mirar quines son les seves polítiques internacionals i per això us dono aquest enllaç (enllaç), on cal destacar el següent paràgraf:


"La Xina, després de tot, no és l'únic país que tracta amb pobles inquiets i amb mentalitat d'independència. A Europa, tota mena de moviments 'subnacionals' aspiren a una major autonomia o fins i tot la independència dels seus governs 'nacionals', i amb menys justificació que el Tibet o Taiwan: els catalans a Espanya, per exemple, o els flamencs a Bèlgica, o fins i tot els escocesos al Regne Unit. Encara cap guerra no amenaça Barcelona, ningú no envia tropes a Anvers i ningú ha fet fora la premsa internacional d'Edimburg. Però aquesta és la diferència entre una mentalitat postmoderna del segle XXI i una nació que encara lluita batalles per l'imperi i el prestigi que ja formen part d'un passat distant."

Això ho diu tal com diu l'enllaç el Sr. Robert Kagan que és un dels assessors en política internacional de McCain, candidat del Partit Republicà, per tant queda clar, qui seria el millor aliat en un procés de sobirania nacional. Per tant personalment crec que seria millor que guanyés el candidat republicà. Ja que si continua sent assessorat per Robert Kagan, serà capaç de posar el seu gra de sorra al procés d'independència de Catalunya, com ho va fer a Kosova.

La dreta sempre atacant amb les mateixes armes

Dins del món de l'independentisme, sobretot a nivell de la lluita per l'alliberament dels Països Catalans, és famosa la batalla de València, que es va caratarítzar entre atres l'enfrontament entre un valencianisme d'esquerres, obert, democràtic i sobretot d'arrel catalanista, contra un valencianisme espanyolista, enfrontat a l'esquerra i tot al que fes olor a catalanisme. Prova d'això farà uns anys l'Universitat de València, va prorduir el documental "Del Roig al Blau, documental on se'ns mostra l'enfrontament entre la dreta i l'esquerra, on aquesta dreta s'emparava a una suposada llibertat democràtica, per enfrontar-se a les esquerres guanyadores democràtiques a les urnes.

Una de les moltes lluites que va portar a terme, va ser entre d'altres, la de la bandera i denominació del País Valencià, (on finalment va claudicar l'esquerra acceptant Comunitat Valenciana, i la blavera com bandera). Durant aquesta batalla i encara ara, la dreta neo-franquista valenciana, ha utilitzat el que popularment se'n diu "ties maries".

Les ties maries, eren dones que durant la transició tenien sobre els 45 anys o més, dones que si tenien un coneixement mínim, com ara sabien llegir i escriure, i aprofitaven cert alliberament social que tenien per boicotejar els actes de les esquerres. (actualment les ties maries ja son bastant grans, i es corrent veure-les durant la mani del 25 d'abril, acompanyades d'una senyera de la ciutat de València (blavera) i la bandera constitucional (estanquera), i els crits que els oferim els manifestants de "Ties maries, vos queden quatre dies".

Ara la dreta de Deltebre,ha utilitzat els mateixos recursos. La dreta, encara no ha paït els resultats de les municipals passades, i està utilitzant aquest sector de la societat municipal per atacar l'actual equip de govern, és tanta la clara connexió que una de les ties maries locals, va escriure un "llibre", i la dreta local, vulguen-li tornar els favors a la causa, li va voler donar una subvenció mitjançant el consell comarcal, que per sort se li va revocar.

Ara amb el tema del Parc del Riu, les ties maries, s'han organitzat amb un clar suport per part de CiU, han fet una recollida de firmes, on fins i tot han firmat gent no empadronada al munipi, criatures o gent morta, (notícia el punt), aquesta tarde hi ha ple municipal, on segur que aquest sector es mourà, perquè la dreta, ataca constantment. Al més pur estil de la demagògia neofeixista, com fa la COPE, i emparant-se a una llibertat d'expressió que ells si poguessin, la traurien, acusaran al govern legítimament constituït de dictadors, però ja se sap, la dreta i la demagògia, van agafades de la mà, perquè tota la vida, la dreta s'ha dedicat a això, a destruir per tots els mitjans els qui l'han derrotat justament.