El suïcidi hauria de ser un dret?

En un fòrum dels que freqüento, no s'ha parlat directament del suïcidi, però si que s'ha entrat de forma indirecta amb la participació d'un usuari, la seva intervenció la copiaré aquí.

Un dissabte a la tarda , tornava del centre de Barcelona . Vaig anar a agafar el metro a Urquinaona per anar cap a casa . Mentre esperava a que arribes , i per distreure'm , vaig fixar-me amb la gent ( típic de mi ), de com anaven vestits, quin idioma parlaven , l'expressió de les seves cares ... . Tot semblava dins de la mateixa normalitat .

Peró en vaig adonar que un home actuava diferent als demés . Se'l veia mes nerviós del normal . Crec que ningú s'hi va adonar . Tots els demés continuàvem amb lo seu , com si no estigues passant res . I quan vaig escoltar l'arribava del metro , torno a mirar aquest home .... i veig que comença a aproximar-se d'una manera molt perillosa entre la andana i les vies , on observava constantment l'arribada de la maquina . Al veure que el morro del metro entrava a l'estació , s'hi va llençar a les vies .............

El text s'acompanyava d'una foto del fet, on es veu la persona dins la via. Ja hi ha un debat sobre l'eutanàsia o mort digna, on les persones amb malalties greus i terminals demanen poder acabar amb la seva vida d'una forma digna. A nivell de l'estat espanyol he trobat Asociación Federal para Morir Dignamente.

Al meu entendre vivim en una societat que no accepta el suïcidi, quan hauria de ser una cosa que la gent lliurement pogués excercir en llibertat i dignitat.

Tota persona que està cansada d'estar en aquest món, hauria de tenir el dret, de prendre's unes pastilletes anar a dormir i no despertar-se més.

Ja que el suïcidi provoca molts inconvenients, des de familiars que han d'esperar per a que vingue el jutge i la policia a verificar el suicidi d'un cadàver, a com és el cas dels suïcides al tren o metro, persones que veuen com esta vol desfer-se de la vida.

Si la gent canvia de sexe perquè la seva psicologia és així, acceptem l'abortament com un error tècnic de la mare, també s'hauria d'acceptar el suïcidi com una forma d'acabar amb el sofriment psicològic de les persones.

En aquest fil no vull atacar a cap col·letiu, és més com a persona profundament democràtica crec que les persones tenen dret a exercir la seva llibertat, i per tant ha d'incloure el suïcidi-

no acceptaré comentaris ofensius

Manifest: “En defensa dels drets fonamentals a internet”

Manifest en defensa dels drets fonamentals a Internet

Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors de Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que …

1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.
4. La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.
6. Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.
7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.
8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Aquest manifest, ha set elaborat de forma conjunta per varis autors, es de tots i de ningú. S’ha publicat en multituds de llocs web. Si estàs d’acord i vols sumar-te a ell, difon-lo per Internet.

La Dignitat de Catalunya (editorial a tota la premsa catalana)

La situació entre l'estatut ha fet que per primera vegada a l'història , tots els diaris catalans publiquessen la mateixa editorial (Avui, El Punt, La Vanguardia, El Periódico, ....).

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

el dia de la cabra

Els nord-americans, tenen el dia de la marmota, que va sortir fa uns anys en una pel·lícula, i els espanyols tenen el dia de la cabra. Avui dia 12 d'octubre se suposa que un mariner anomenat Cristòfor Colom, va topar-se amb el continent americà, i per tan avui és el gran dia de la raça hispana. Mentre que els pobles aborigens avui parlen de dia de la resistència indígena, d'altres parlen de la grandesa de la cultura "latina" ( i jo que em pensava que la cultura llatina era lo de puella puellae), però ja és habitual amb els castellans agafar un nom que no els correspon per posar nom al seu imperi (caigut).

Si el dia de la marmota, parlava de fins quan durava l'hivern, el dia de la cabra ens recorda als que no volem ser espanyols, que tenen un excèrcit preparat per actuar en cas d'insubmissió o rebelia, i si a la pel·licula del dia de la marmota, les coses anven canviat una mica, fins al cap d'x repiticions ja sé un dia diferent amb només la marmota i l'evolució del personatge principal Bill Muray, aquí tenim que l'actor continúa sent igual, i la cabra també.

Aquest dia de la "raza" (espanyola?), va ser impulsat pel golpista Franco, i que l'atucal "democràcia" no ha gosat de suprimir o canviar. D'aquí poc per la televisió nacional espanyola, començaran a desfilar els militars, i uns portaran al cabra, aquests són coneguts també per frases com "muera la inteligencia", una mostra més de la democràcia a l'estat espanyol, encara falta que hi arribi.

Deltebre amb el dret a decidir.

El ple de Deltebre ha votat este tardet favorable a les consultes populars, pel dret a decidir del poble català. La moció s'ha votat a favor amb els grups municipals 8 d'ERC, 4 d CiU i 1 d'EBIN, 2 votsl'abstenció del PSC, i el 2 vots en contra del PP.

quan el ple estigue disponible, penjaré el tros referent a això.

Visca Deltebre. Visca Catalunya Lliure.

on estan els límits de la lliberat de premsa?

Aquesta setmana han aparegut unes notíces que fan pensar fins on arriba el dret a l'informació que tenims els ciutadans o on comença l'intimitat dels polítics. Les notícies s'han fet famoses pel seu contingut el tostón de'n Saura i la merda de partit de'n Sirera.
Tot i que considero que tenen raó, el discurs de'n Montilla feia adormir les pedres, i el Partit Popular és un partit totalment oposat als meus ideals. Aquestes persones tot i estar en el sou lloc de treball, tenen dret a l'intimitat, dret que considero bàsic en una democràcia, per molt dret a saber que tenim el poble el que pensen Joan Saura o Daniel Sirera forma part de la seva intimitat, i si aquesta intimitat no va en principi de principis democràtics com ara si Saura maltractés la dona, o en Sirera fos seguidor de Hitler, llavors si que consideraria que le seves opinions o intimitat són d'interès general, i que el poble ha de saber com actuen els representants del Parlament, ara la premsa s'ha excedit un pèl.

la persecució dels republicans ...

notícia vilaweb


Si hi ha una cosa que els republicans i republicanes, ens agrada, és burlar-mos d'este anacronisme medieval que són els reis, les reines, prínceps i princeses. Ara ha tocat rebre al regidor del PSM (no confongueu amb el PSOE-IB, el PSM és un partit d'esquerres, nacionalista de Mallorca), per cantar una cançó sobre l'infanta Elena (recorda una mica el cas "Persones Humanes"...).


ve la notícia l'he penjat al twitter, però he preferit també posar-la com a article al bloc, ja que com a republicà ja estic cansat dels monàrquics constitucionalistes i de la seua caverna mediàtica.

aquí us deixo la cançó


Elena

Allà a ses olimpiades,
asseguda a sa tribuna
allà n'hi havia una
cristo puta! com plorava
son pare era un alcohòlic
sa mare era estrangera
i s'àvia, pobre s'àvia
ningú no sabia lo que era
(cors: violonista!)

Ella estava casada,
amb un que era de Lugo
mesquí pobre galllec
qui li hi havia de dir?
que cada dematí
la tindria as costat
amb unes lleganyotes
i es cabell despentinat

i si no fos per tu,
que seria lo que faríem?
de qui mos n'enfotríem
si no haguessis nascut?
tenim sort puta berganta
de tenir-te com a infanta
per açò te deim Elena
Elena de borbon

Cucurrucucú Elena
Cucurrucucú no bramis
Cucurrucucú fas pena
Elena fas pena
Elena fas pena
Elena no bramis
Elena fas pena
Elena fas pena
Elena no bramis
Elena de borbón..."








Myspace del grup Sonadors de Son Camaró

bloc de suport de al grup

Pacte Molotov-Ribbentrop a la basca?

Amb el nom pacte Molotov-Ribbentrop, o també pacte Stalin-Hitler, es coneix el pacte de no-agressi-i i col·laboració entre el gonver de Hitler i d'Stalin entre 1939 i 1941. He enllaçat amb la viquipèdia per a que ho llegiu. Tornant al tema, sembla ser que les últimes notícies des del País Basc aposten que hi haurà un pacte entre el PSOE i el PP, els dos partits nacionalistes espanyols però que en teoria un és socialista i l'altre democristià, això seria normal com ho ha estat a Alemanya, a no ser que el pacte s'ha fet per anar en contra el nacionalisme basc, en unes condicions electorals gens democràtiques com ja vaig parlar-ne fa uns dies. Com dia Josep Pla, el més paregut a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres, i al País Basc així és, nacionalistes espanyols de dretes acavaran donant suport als nacionalistes espanyols d'esquerres.

... no volia parlar-ne .. però

Fa molts de dies que no escric res, també és cert que últimament em miro els moviments polítics que hi ha a l'estat espanyol de la llunyania, ja que no són el meu país, però els resultats d'ahir al País Basc oficial. Els resultats són un resultats falsejats, ja que l'esquerra abertzale no s'ha pogut presentar, ni la Margarett Tatcher va il·legalitzar al Sinn Fein però aquí està que l'estat britànic és té una democràcia més plena i l'estat espanyol no. Els resultats són coneguts a hora d'ara per tothom, i poden ser consultats a molts diaris tant en paper com en la seva versió digital. El vot nul, ha arribat a superar els 100 mil vots i situtar-se com a 4 força virtual, cosa que demostra la il·ligitimitat d'almenys 7-9 diputats.

Ara s'obren dos possibles pactes, el pacte nacionalista espanyol PSOE-PP-UPyD, i el pacte de conveniència PSOE-PNV, ja que el PSOE a nivell espanyol necessita el suport del PNV al congrés espanyol. Temps al temps a veure que surt d'aquesta comèdia que n'han dit eleccions democràtiques.

__________________________________________________________________

a veure si per a demà preparo un altre tema que comentar.

En política tot està ja inventat. [resposta als ciuencs de Deltebre]

Una de les coses que s'han de saber quan estàs en política ( jo no ho estic, només hi milito per conviccions), és que en política ja tot està inventat, i els senyors de CiU de Deltebre, seguint les ensenyances de David Madí, estan capitalitzant una campanya de demagògia, que recorda als 10 manaments de la Guerra, que va escriure Arthur Ponsonby fa una mica més de 80 anys, durant la 1a Guerra Mundial. Un decàleg, que ja he referenciat altres vegades i que segurament ja es parla d'això en algun clàssic grec o de la cultura xinesa.


1“. Nosaltres no volem la guerra”. (Segons convergència, ells no volen enfrontament)

2“. L'enemic és l'únic responsable de la guerra” (La culpa és de l'Alcalde)

3“. L'enemic és un ésser malvat” (L'alcalde no els deixa parlar

4“. Pretenem nobles fins” (Som els únic que defensem el poble)

5“. L'enemic comet atrocitats voluntàriament. El nostre són errors

involuntaris” (L'equip de govern malagasta, però nosaltres si ens vam equivocar va ser sense voler, puc treure alguna factureta compresa si continues en aquesta linea)

6“. L'enemic utilitza armes no autoritzades” (quan es refereixen a que no poden expresar-se al Desaigüe o per Ràdio Delta)

7“. Nosaltres sofrim poques pèrdues. Les de l'enemic són enormes” (La seua "victòria" al canal TE, o omplir el fòrum de Deltebre de propaganda anti-ERC)

8“. Els artistes i intel·lectuals donen suport la nostra causa” (això no passa, a no sé que el sr Lluís és considere un gran intel·lectual, però d'intel·lectual ho han de considerar els altres)

9“. La nostra causa té un caràcter sagrat, diví, o sublim” (És a dir prepotència)

10“. Els quals posen en dubte la propaganda de guerra són uns traïdors”.



Així que lectors, del meu bloc, ara suposo que els hooligans convergents m'insultaran, i al Sr Lluís dir-li que això és com un partit de futbol, al camp, si convé, et faig totes les entrades possibles, però fora, ja no. Deixaré els comentaris oberts, espero que sigueu constructius i imaginatius, i no caiguésseu en l'insult fàcil.