El suïcidi hauria de ser un dret?

En un fòrum dels que freqüento, no s'ha parlat directament del suïcidi, però si que s'ha entrat de forma indirecta amb la participació d'un usuari, la seva intervenció la copiaré aquí.

Un dissabte a la tarda , tornava del centre de Barcelona . Vaig anar a agafar el metro a Urquinaona per anar cap a casa . Mentre esperava a que arribes , i per distreure'm , vaig fixar-me amb la gent ( típic de mi ), de com anaven vestits, quin idioma parlaven , l'expressió de les seves cares ... . Tot semblava dins de la mateixa normalitat .

Peró en vaig adonar que un home actuava diferent als demés . Se'l veia mes nerviós del normal . Crec que ningú s'hi va adonar . Tots els demés continuàvem amb lo seu , com si no estigues passant res . I quan vaig escoltar l'arribava del metro , torno a mirar aquest home .... i veig que comença a aproximar-se d'una manera molt perillosa entre la andana i les vies , on observava constantment l'arribada de la maquina . Al veure que el morro del metro entrava a l'estació , s'hi va llençar a les vies .............

El text s'acompanyava d'una foto del fet, on es veu la persona dins la via. Ja hi ha un debat sobre l'eutanàsia o mort digna, on les persones amb malalties greus i terminals demanen poder acabar amb la seva vida d'una forma digna. A nivell de l'estat espanyol he trobat Asociación Federal para Morir Dignamente.

Al meu entendre vivim en una societat que no accepta el suïcidi, quan hauria de ser una cosa que la gent lliurement pogués excercir en llibertat i dignitat.

Tota persona que està cansada d'estar en aquest món, hauria de tenir el dret, de prendre's unes pastilletes anar a dormir i no despertar-se més.

Ja que el suïcidi provoca molts inconvenients, des de familiars que han d'esperar per a que vingue el jutge i la policia a verificar el suicidi d'un cadàver, a com és el cas dels suïcides al tren o metro, persones que veuen com esta vol desfer-se de la vida.

Si la gent canvia de sexe perquè la seva psicologia és així, acceptem l'abortament com un error tècnic de la mare, també s'hauria d'acceptar el suïcidi com una forma d'acabar amb el sofriment psicològic de les persones.

En aquest fil no vull atacar a cap col·letiu, és més com a persona profundament democràtica crec que les persones tenen dret a exercir la seva llibertat, i per tant ha d'incloure el suïcidi-

no acceptaré comentaris ofensius

Xarxa i Llibertat

extret de somgnu.cat

Considerem imprescindible la retirada de la disposició final primera de la Llei d’Economia Sostenible pels següents motius:

1. Viola els drets constitucionals en els quals s’ha de basar un estat democràtic, especialment la presumpció d’innocència, llibertat d’expressió, privadesa, inviolabilitat domiciliària, tutela judicial efectiva, llibertat de mercat, protecció de consumidores i consumidors, entre d’altres.

2. Genera per a Internet un estat d’excepció en el qual la ciutadania serà tractada mitjançant procediments administratius sumaríssims reservats per l’Audiència Nacional a narcotraficants i terroristes.

3. Estableix un procediment punitiu “a la carta” per a casos en els quals els tribunals ja han manifestat que no constituïen delicte, implicant fins i tot la necessitat de modificar almenys 4 lleis, una d’elles orgànica. Açò comporta un canvi radical al sistema jurídic i una font d’inseguretat per al sector de les TIC (Tecnologia de la Informació i la Comunicació). Recordem, en aquest sentit, que l’intercanvi de coneixement i cultura a la xarxa és un motor econòmic important per a eixir de la crisi com s’ha demostrat àmpliament.

4. Els mecanismes preventius urgents dels quals disposa la llei i la judicatura són per a protegir a tota la ciutadania davant de riscos tan greus com els que afecten a la salut pública. El Govern de l’Estat pretén utilitzar aquests mateixos mecanismes de protecció global per a beneficiar interessos particulars enfront de la ciutadania. A més la normativa introduirà el concepte de “lucre indirecte”, és a dir: es pot tancar el bloc perquè “promocione” a un que “promociona” a un altre que vincula a un tercer que fa negocis presumptament il·lícits

5. Recordem que la propietat intel·lectual no és un dret fonamental contràriament a les declaracions del Ministre de Justícia, Francisco Caamaño. El que és un dret fonamental és el dret a la producció literària i artística.

6. D’acord amb les declaracions de la Ministra de Cultura, aquesta disposició s’utilitzarà exclusivament per a tancar 200 webs que presumptament estan atemptant contra els drets d’autor. Entenem que si aquest és l’objectiu de la disposició, no és necessària, ja que amb la legislació actual existeixen procediments que permeten actuar contra webs, fins i tot amb mesures cautelars, quan presumptament s’estiga incomplint la legalitat. Per la qual cosa no queda sinó recelar de les veritables intencions que la motiven ja que l’única cosa que afig a la legislació actual és el fet de deixar la ciutadania en una situació de greu indefensió jurídica a l’entorn digital.

7. Finalment considerem que la proposta del govern no només és un malbaratament de recursos sinó que serà absolutament ineficaç en els seus presumptes propòsits i deixa clara l’absoluta incapacitat per part de l’executiu d’entendre els temps i motors de l’Era Digital.

La disposició és una concessió més a la vella indústria de l’entreteniment en detriment dels drets fonamentals de la ciutadania en l’era digital.

La ciutadania no pot permetre de cap manera que seguisquen els intents de vulnerar drets fonamentals de les persones, sense la deguda tutela judicial efectiva, per a protegir drets de menor rang com la propietat intel·lectual. Aquesta circumstància ja va ser aclarida amb el dictat d’inconstitucionalitat de la llei Corcuera (o “llei de la puntada en la porta”). El Manifest en defensa dels drets fonamentals a Internet, signat per més de 200.000 persones, ja va avançar la reacció i demandes de la ciutadania abans la perspectiva inacceptable del govern.

Per a impulsar un definitiu canvi de rumb i coordinar una resposta conjunta, el 9 de gener s’ha constituït la “Xarxa Sostenible” una plataforma representativa de tots els sectors societat civil afectats. L’objectiu és iniciar una ofensiva per a garantir una regulació de l’entorn digital que permeta expressar tot el potencial de la Xarxa i de la creació cultural respectant les llibertats fonamentals.

En aquest sentit, reconeixem com a referència per al desenvolupament de l’era digital, la Carta per a la innovació, la creativitat i l’accés al coneixement, un document de síntesi elaborat per més de 100 experts de 20 països que arreplega els principis legals fonamentals que han d’inspirar aquest nou horitzó.

En particular, considerem que en aquests moments és especialment urgent la implementació per part de governs i institucions competents, dels següents aspectes arreplegats en la Carta:

1. Els artistes com tots els treballadors han de poder viure del seu treball (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf B. “Estímul de la creativitat i la innovació”, de la Carta);

2. La societat necessita per al seu desenvolupament d’una xarxa oberta i lliure (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf D, “Accés a les infraestructures tecnològiques”, de la Carta);

3. El dret a cita i el dret a compartir han de ser potenciats i no limitats com a fonament de qualsevol possibilitat d’informació i constitutiu de tot coneixement (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf A, “Drets en un context digital”, de la Carta);

4. La ciutadania ha de poder gaudir lliurement dels drets exclusius dels béns públics que es paguen amb els seus diners, amb els diners publics (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf C, “Coneixement comú i domini públic”, de la Carta);

5. Considerem necessària una reforma en profunditat del sistema de les entitats de gestió i l’abolició del cànon digital (referència punt 2 “Demandes legals“, paràgraf B, “Estímul de la creativitat i la innovació”, de la Carta).

Per tot això avui s’inicia la campanya INTERNET NO SERÁ OTRA TV i es duran a terme diverses accions ciutadanes durant tot el període de la presidència espanyola de la UE. Considerem particularment importants en el calendari de la presidència de torn espanyola el II Congrés d’Economia de la Cultura (29 i 30 de març a Barcelona), Reunió Informal de ministres de Cultura (30 i 31 de març a Barcelona) i la reunió de ministres de Telecomunicacions (18 a 20 d’abril a Granada).

La Xarxa té previst reunir-se amb representants nacionals i internacionals de partits polítics, representants de la cultura i delegacions diplomàtiques.

Signat Xarxa Sostenible

La Xarxa Sostenible som tots. Si vols adherir-te a aquest text, copia’l i difon-lo.

La Dignitat de Catalunya (editorial a tota la premsa catalana)

La situació entre l'estatut ha fet que per primera vegada a l'història , tots els diaris catalans publiquessen la mateixa editorial (Avui, El Punt, La Vanguardia, El Periódico, ....).

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

on estan els límits de la lliberat de premsa?

Aquesta setmana han aparegut unes notíces que fan pensar fins on arriba el dret a l'informació que tenims els ciutadans o on comença l'intimitat dels polítics. Les notícies s'han fet famoses pel seu contingut el tostón de'n Saura i la merda de partit de'n Sirera.
Tot i que considero que tenen raó, el discurs de'n Montilla feia adormir les pedres, i el Partit Popular és un partit totalment oposat als meus ideals. Aquestes persones tot i estar en el sou lloc de treball, tenen dret a l'intimitat, dret que considero bàsic en una democràcia, per molt dret a saber que tenim el poble el que pensen Joan Saura o Daniel Sirera forma part de la seva intimitat, i si aquesta intimitat no va en principi de principis democràtics com ara si Saura maltractés la dona, o en Sirera fos seguidor de Hitler, llavors si que consideraria que le seves opinions o intimitat són d'interès general, i que el poble ha de saber com actuen els representants del Parlament, ara la premsa s'ha excedit un pèl.