convergència contra la vegueria de l'Ebre

Llegint la notícia que Sabanza vol un referèndum per saber si han de ser o no ebrencs (enllaç), demostra clarament que CiU no vol la vegueria de l'Ebre, per divesos motius

• Significaria una victòria dels contraris políticament, sobretot perquè ells no van ser capaços de dignificar el nostre territori.
• La caiguda del pes convergent a la diputació de Tarragona, i les seves inversions com la plaça de bous, i l'intent que tenen de recuperar Tarragona o aconseguir Reus.
• El panflet de CiU-Tarragona, també anomenat Diari de Tarragona, tot i que encara continua sent el Diario Español, sobretot per la llengua empren i ideologia falangista, continua un atac continu en vers les vegueries. Tarragona, ciutat que de no ser per la indústria química de finals dels 60 i 70, continuaria sent la ciutat de Militars, Capellans, Funcionaris i Putes, com bé diuen al Camp.
• Tant el ninotaria faro, com les plataformes tarragonines, contra qui més han carregat ha estat ERC, partit en una clara vocació de una reconstrucció nacional, i sobretot equelibrar el territori, perquè com diuen els que no menteixen, això de reequilibrar seria si mai hagués estat equilibrat, i mai ho ha estat.

Només un apunt si per territori i població, la diputació hauria d'invertir un 35 %(ebre)-65%(camp), números en ma, no arriba la 30% el que la diputació governada per CiU i el PP, inverteixen al nostre territori. Per tant queda clar qui surt perjudicat.

SI A LA VEGUERIA DE LES TERRES DE L'EBRE. DES DE RIBA-ROJA FINS A ALCANAR. SOM I SEREM TERRES DE L'EBRE.

La Dignitat de Catalunya (editorial a tota la premsa catalana)

La situació entre l'estatut ha fet que per primera vegada a l'història , tots els diaris catalans publiquessen la mateixa editorial (Avui, El Punt, La Vanguardia, El Periódico, ....).

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Xiquets i xiquetes, maricón l'últim! a robar s'ha dit!

Si des de fa temps sentim parlar del cas gurtel a terres valencianes, i de l'afer millet , des de feia uns dies un panflet com El Psoeriódico, avui ha tocat als socialistes catalans. S'han detinguts als seus caps al "cinturó roig", de Santa Coloma de Gramenet i Badalona.

Després d'estes notícies, un es pregunta si el famós oasi català, era en realitat un miratge, i que tant els dos partits hegemònics com PSC i CiU, anaven fent sense molestar, fins que una auditoria sobre les subvencions al Palau de la Música, van fer sortir les irregularitats de'n Millet. La premsa es va fer ressó dels "acords" entre la fundació del Palau i la fundació de CiU. Ahir el mentre el President Pujol advertia que si es destapava la manta, sap Déu, que sortiria, el President Montilla, en una conversa informal amb els periodistes, deia que a al dreta li perdonaven la corrupció. ¿què passarà ara amb aquests socialistes corruptes? ... si és com diu la dita catalana a totes les cases hi ha Joseps i Joans. (comprove-ho, és cert). I per tant el President Montilla s'hauria d'haver estalviat els comentaris com el President Pujol segur que sap més del que ens pensem.



*perdoneu per dir això de maricón l'últim, però és una frase col·loquial, i en cap cas he volgut dir res relacionat amb les tendències sexuals que cada persona té lliurement.

del pragmatisme a la renúncia.

Per fer aquesta entrada al bloc havia pensat moltes frases com el "vegonya cavallers, vergonya!" que va dir el res Jaume I, als seus cavallers abans d'entrar en combat a València, o el "no era això, companys, no era això" de Lluís Llach. Avui costa sentir-se d'ERC i estar d'acord amb el model de finançament, obtingut el passat cap de setmana.

Avui mateix prenent algo després d'un ple municipal, estava amb el secretari d'ERC-Deltebre, amb la resta de regidors i es sentien orgullosos que la caverna mediàtica espanyola carregués contra el govern del PSOE per pactar amb ERC el finançament. Com no la prensa propera a convergència també feia esment a la notícia del malament que s'havia negociat. Després del repàs a la premsa, i les crítiques arribo al següent.

1. La prensa espanyola, haguéssen quines haguéssen estat les xifres haguéssin dit exacatament el mateix.
2. CiU després del pacte Mas-ZP, per rebaixar l'estatut, parlen molt però ells haguéssen tret unes xifres similars, són uns boques.
3. Que un partit com Ciutadans, s'alegre de l'actual model de finançament és més preocupant.
4. Només experts en economia com Elisenda Paulazie i la corrent Esquerra Indepentista, mostra clarament que és un finançament insuficient.
5. Els únics que no tenen problemes és la premsa socialista (El Periódico), i les rates del PSC.
   

Per tant mentre ens ho pensen mostrar com ser pragmàtics, jo crec que s'ha renunciat, s'ha renunciat a ser clar i lluitar pel que és just, que els catalans i les catalanes tinguem unes inversions, unes polítiques socials que ens mereixem.

Partits polítics i animals (III). CiU i les aus.

La veritat m'ha costat una mica trobar un animal amb qui associar el partit CiU, sobretot perquè és dels partits que tenen més espectre i per tant més difícil de classificar, però espero que els lectors, els agrade la meua comparativa.

Per començar podríem parlar dels convergents-pollastres, són aquell que tenen un grup de gallines (seguidors) molt sumisses, i que estan a les ordres del seu gall. Són aquells que sempre seran amos del seu corral, i quan li toque serà substituït per un altre gall que seguirà sent el senyor de les gallines. Són habituals de trobar-se en poblacions no molt urbanitzades, i sense la presència de rates, i si surt algun cuc sempre l'acaben picant i cruspint-se'l.




Una altra au que podem associar amb CiU, és el voltor (buitre en castellà) i dic la traducció al castellà, perquè són aquells que com bèstia carronyaire no els fa res conviure amb els cucs, i com recordeu els cucs és el PP.






El bernat pescaire, possiblement el model més versàtil. Ja que la seva alimentació (votants) són bàsicament peixos i insecte, però tampoc fan manies agafar algun petit rosegador.







Paó, és aquell que li agrada fer-se veure, lluir-se, i que sempre vol sortir a la foto i fer-se nota. És la paròdia que fan de l'Artur Mas quan s'auto crida "guapu", o és aquell convergent que està cada dia enviant cartes als diaris o escrivint al fòrums i blocs les seves excel·lències.







Els coloms també anomenades rates voladores, no se sap com n'hi ha tants ...









Per acabar, també hi ha els lloros, són aquells, més aviat aquelles, que quan un gall o un/a paó, explica alguna cosa, han de ser ells qui ho han d'anar repetint, encara que sigue mentida, perquè si se'n parla, i es fa ressò és el que importa.



espero que us agrade esta sèrie d'articles. el pròxim ... m'ho estic pensant.

En política tot està ja inventat. [resposta als ciuencs de Deltebre]

Una de les coses que s'han de saber quan estàs en política ( jo no ho estic, només hi milito per conviccions), és que en política ja tot està inventat, i els senyors de CiU de Deltebre, seguint les ensenyances de David Madí, estan capitalitzant una campanya de demagògia, que recorda als 10 manaments de la Guerra, que va escriure Arthur Ponsonby fa una mica més de 80 anys, durant la 1a Guerra Mundial. Un decàleg, que ja he referenciat altres vegades i que segurament ja es parla d'això en algun clàssic grec o de la cultura xinesa.


1“. Nosaltres no volem la guerra”. (Segons convergència, ells no volen enfrontament)

2“. L'enemic és l'únic responsable de la guerra” (La culpa és de l'Alcalde)

3“. L'enemic és un ésser malvat” (L'alcalde no els deixa parlar

4“. Pretenem nobles fins” (Som els únic que defensem el poble)

5“. L'enemic comet atrocitats voluntàriament. El nostre són errors

involuntaris” (L'equip de govern malagasta, però nosaltres si ens vam equivocar va ser sense voler, puc treure alguna factureta compresa si continues en aquesta linea)

6“. L'enemic utilitza armes no autoritzades” (quan es refereixen a que no poden expresar-se al Desaigüe o per Ràdio Delta)

7“. Nosaltres sofrim poques pèrdues. Les de l'enemic són enormes” (La seua "victòria" al canal TE, o omplir el fòrum de Deltebre de propaganda anti-ERC)

8“. Els artistes i intel·lectuals donen suport la nostra causa” (això no passa, a no sé que el sr Lluís és considere un gran intel·lectual, però d'intel·lectual ho han de considerar els altres)

9“. La nostra causa té un caràcter sagrat, diví, o sublim” (És a dir prepotència)

10“. Els quals posen en dubte la propaganda de guerra són uns traïdors”.



Així que lectors, del meu bloc, ara suposo que els hooligans convergents m'insultaran, i al Sr Lluís dir-li que això és com un partit de futbol, al camp, si convé, et faig totes les entrades possibles, però fora, ja no. Deixaré els comentaris oberts, espero que sigueu constructius i imaginatius, i no caiguésseu en l'insult fàcil.