Obama el bo? ..... per a Espanya sí [minipost]

Segons l'Avui.cat Hillary Clinton i el govern ianqui es mantindrien neutrals en el processos d'autodeterminació dels pobles europeus, ja vaig dir abans de les eleccions als EUA, que per a la causa independentista catalana seria millor que guanyessen els republicans, (enllaç). La senyora Clinton s'ha volgut mantenir neutral, potser per ignorància, i no crear un conflicte instucional clar, però ha demostrat que els seus opositors polítics saben que catalans, escocesos o flamencs volem obtenir un estat propi, i això reivindicaran demà milers de catalans Brussel·les. Per això crec que amb una victòria dels republicans als EUA, la causa catalana estaria en millors condicions.

Oriol Junqueras, candidat d'ERC a les europees

Si CiU, va fer un fitxatge mediàtic amb Ramon Tremosa, ERC ha fitxat un altre mediàtic, (fin i tot més), a l'Oriol Junqueras. Professor d'història a la UAB, copresentador d'"El Favorit" i col·laborador del Minoria Absoluta.
Només conec a l'Oriol Junqueras, dels seus articles, de la ràdio i televisó, però crec que és una gran aposta, d'ERC. Perquè a part de la seva clara ideologia independentista, és un dels pocs historiadors que té accés a l'arxiu-biblioteca del Vaticà, on Catalunya tot i no tenir estat, hi té una secció.

bloc Oriol Junqueras (l'acaba de tancar)
Notícia Vilaweb
Notícia Esquerra.cat

La Primera República Catalana [article d'"El Temps"]

La història oficial, com l'escriuen els vencedors, han intentat amagar sempre el fet que al 1641, Pau Claris va proclamar la Primera República Catalana. Sobre aquesta la revista "El Temps" ha publicat el següent article:

Els catalans del XVII van ser sobirans més temps que no diu la història

La república catalana de Pau Claris va tenir més d’una setmana de vida, contra allò que s’ha dit fins ara. Ho demostra l’historiador Antoni Simon, catedràtic de la UAB, al llibre ‘Pau Claris, líder d’una classe revolucionària’.

Els llibres d’història i les enciclopèdies diuen que la Catalunya republicana de Pau Claris (Barcelona, 1586-1641) neix el 16 de gener de 1641 i es mor una setmana després, el 23 de gener, quan, assetjat el país per les tropes castellanes, la Generalitat demana a Lluís XIII de França que sigui el sobirà dels catalans. Antoni Simon (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la UAB, ha descobert que Catalunya encara va ser una república sobirana un temps considerable més, exactament fins el 30 de desembre. És a dir, pràcticament durant tot l’any 1641.

L’historiador fa aquesta rectificació històrica en el llibre que acaba de publicar sobre Claris i la seva època, Pau Claris, líder d’una classe revolucionària. L’historiador hi fa aportacions notables al coneixement de l’acció del president de la Generalitat de Catalunya i també a la seva vida, inclosa la seva mort, un misteri històric.

Quan el 23 de gener del 1641 les institucions catalanes demanen a Lluís XIII que sigui sobirà dels catalans, en substitució de Felip IV, el país no es converteix pas, automàticament, en una monarquia, perquè calia esperar la resposta del rei francès. I aquesta resposta no arriba fins el 30 de desembre, quan el rei francès presta jurament a les lleis i constitucions del Principat. Per tant, Catalunya serà republicana –sense jerarquia monàrquica, ni castellana ni francesa– mesos i mesos.

De fet, ja ho havia començat a ser abans de la proclamació republicana. El procés revolucionari dels dirigents catalans i l’enfrontament bèl·lic amb la monarquia espanyola havia començat el setembre del 1640, quan feia dos anys que Pau Claris havia agafat les regnes de la Generalitat.

Amb la convocatòria, per part de Pau Claris, de la Junta General de Braços el 10 de setembre del 1640, s’engegà pròpiament el procés revolucionari català, el qual, considera l’historiador, si bé en la teoria política no agafà una forma explícitament republicana, perquè simplement deixà en suspens la sobirania reial, sí que en la pràctica actuà com un poder plenament sobirà.

El biògraf de Pau Claris considera, doncs, que la república catalana abasta del 10 de setembre del 1640 al 30 de desembre del 1641. “A la pràctica política hi hagué una situació republicana”, afirma.

La tardor del 1640 i tot el 1641, les autoritats catalanes van governar de manera lliure i sobirana, sense servituds reials. Les juntes de braços –els representants dels diversos estaments del país– nomenaren lliurement jutges per a impartir la justícia, cobraren i establiren nous impostos, nomenaren oficials per a l’administració del territori, encunyaren moneda i reclutaren i organitzaren una milícia catalana.

A més, van governar amb la voluntat constitucional i pactista que va portar la classe dirigent catalana a enfrontar-se amb la corona espanyola, absolutista i centralista. És a dir, van donar sentit ple, dins la cultura política de l’època, al terme república, que és el de l’interès del bé comú, de la res publica, i per això obligaren Lluís XIII a jurar les lleis i constitucions del Principat.

Els catalans, conclou Antoni Simon, s’havien comportat com una “República lliure i absoluta”, en expressió del jurista contemporani Felip Vinyes.

En l’impuls inicial d’aquest “moment republicà”, Pau Claris –observa el seu biògraf– apostà per involucrar-hi amplis segments del cos polític català, eixamplant notablement en la Junta General dels Braços la representació de les mesocràcies urbanes i vilatanes del braç popular.

Per a Claris i els dirigents que es posaren al capdavant del moviment revolucionari, aquesta era una via tant per a representar fortalesa política davant la cort de Madrid i el govern del comte-duc d’Olivares, com una forma de legitimar i vincular el gruix de les poblacions a la resistència contra els exèrcits reials.

Alguns historiadors han titllat de medievalista, caduc i oligàrquic el regim de la Corona d’Aragó: una rampoina en l’Europa de l’època. En contrapartida, la monarquia espanyola era la racionalització política. Aquesta visió també ha estat aplicada a l’enfrontament posterior, i final, entre la Corona d’Aragó i els Borbons, el 1705-1715.

“La tesi no s’aguanta”, ens diu Simon. “Aquí es dóna l’equilibri de poders, i la limitació del poder del rei és el pas previ a la monarquia parlamentària, com es veu a Holanda i Anglaterra. A més, el sistema absolutista espanyol es va demostrar corrupte, inestable i ineficaç pel que fa a l’economia.”

La historiografia europea recent, recorda l’historiador, ha revaloritzat el paper polític de les assemblees parlamentàries dels segles medievals i moderns, tot remarcant-ne els valors de representativitat.

Els dirigents catalans. La reconstrucció de les trajectòries personals i familiars de Pau Claris i el grup dirigent que fa la revolució, realitzada a base de documents inèdits, conformen una part important de l’obra d’Antoni Simon. Això li ha permès de fer una descripció molt afinada, i inèdita, de la classe política catalana de l’època.

Era un grup ben cohesionat, gràcies a factors humans i polítics: lligams familiars que facilitaven la solidaritat mútua; arrelada cultura constitucionalista; forta vinculació a les institucions pròpies de la formació històrica catalana; i creixent consciència de classe responsable d’unes funcions públiques, cosa que no era aliena a un procés de reforç d’una identitat patriòtica o nacional catalana.

D’una altra banda, aquella classe pertany a una generació que recull els fruits del redreçament econòmic i de l’enfrontament institucional català de la segona meitat del segle XVI, i això la farà oberta socialment. La petita i mitjana noblesa es barreja amb ciutadans honrats, mercaders, canonges i professionals liberals.

La vinculació intensa i continuada d’aquesta classe amb les institucions de la terra a través dels càrrecs i dels espais de poder institucional, s’oposava al caràcter precari, inconstant i conflictiu dels lligams establerts amb la corona. Com comprova l’historiador, un nombre important dels dirigents és descendent d’antics membres de la Reial Audiència, o, fins i tot, del Consell d’Aragó.

La classe dirigent havia de viure a Barcelona, però, per tenir més força davant el govern de Madrid, va refermar-se en el paper de classe dirigent de tot el Principat.

Tot això explica que Pau Claris pogués mostrar una gran fermesa en la defensa del règim català i en la denúncia dels greuges de les poblacions afectades pels excessos dels soldats espanyols, instal·lats al Principat a partir de la invasió francesa del Rosselló.

Per tant, conclou l’historiador, la força política del canonge no deriva només d’unes qualitats personals, sinó, principalment, del fet de ser un agent representatiu d’una classe dirigent políticament conscienciada, com també socialment cohesionada i identificada amb unes institucions i un model d’estat ben madur en la teoria i en la pràctica polítiques.

Es morí enverinat. Pau Claris es morí el 27 de febrer del 1641, quan feia un mes que l’exèrcit espanyol havia estat derrotat a Montjuïc, i quan es creia alliberat per sempre més de la monarquia espanyola. Alguns historiadors han apuntat la possibilitat que fos enverinat per agents espanyols. Els francesos s’ho van pensar. Un historiador va exhumar la carta d’un mariscal francès, de només cinc dies després, que ho assegurava. Antoni Simon reforça aquesta versió, amb nous arguments.

“Crec que va ser assassinat”, ens diu. “La documentació coetània, en concret el fet que morís amb la llengua travada, permet aventurar que li fou administrada l’aigua tofana, també coneguda per acqua di Napoli, verí barreja d’arsènic i herbes força utilitzat a l’època, i, aleshores, difícil de detectar.”

La nova consideració aportada per Simon és una coincidència sospitosa. “Rafael Nogués, el secretari de Pau Claris, va morir amb símptomes semblants i al mateix temps.” La hipòtesi és reforçada perquè la cort de Madrid, que des de la dècada dels 30 mantenia una xarxa d’espies a Catalunya, tenia poderoses raons per a pretendre eliminar el president de la Generalitat. No era la primera vegada que agents secrets de la corona espanyola eliminaven elements perillosos per la via ràpida. Pau Claris era considerat un traïdor. I, després de la batalla de Montjuïc, era un obstacle per al ministeri d’Olivares, que intentava activar la via de la negociació per tal de recuperar Catalunya.

Però per què no es va fer públic l’assassinat i no en parlen les cròniques catalanes? “És molt possible –diu– que el nucli dirigent amagués les seves conviccions o sospites per por que la notícia desfermés a Barcelona, un cop més, un avalot contra els ‘traïdors’, i, amb l’experiència ben recent i traumàtica dels motins de Nadal, era un malson que no volien tornar a passar.” No volien un altre Corpus de Sang.

article de Lluís Bonada

___________________________________________________________________________________

article viquipèdia sobre les diferents repúbliques catalanes
article sobre Pau Claris

Com demostren els articles, els catalans sempre hem volgut construir una societat justa i lliure, però els castellans/espanyols se'ns han imposat amb les armes totes les vegades.

El suport des de Catalunya a Israel [2 articles de Jaume Renyer]

En el conflicte palestí-israelià, reconec que sempre havia tingut simpatia pel moviment palestí, però el que no entenia perquè havia de defensar posicions islamistes de Hammas, o per què com a anti-feixista que sóc, havia d'anar en contra un dels pobles més castigats i perseguits pels sistemes feixistes. Per això em trobava diguem amb un dilema, fins que vaig trobar la resposta al bloc de Jaume Renyer, on es donava una òptica catalana, independentista i d'esquerres sobre la visió del conflicte, donant suport a l'estat d'Israel.

Els articles son els següents:

• Les esquerres catalanes i l'Estat d'Israel
• Anticatalanisme i antisionisme

Son dos articles, que qualsevol independentista, d'esquerres, catalanista, democrata i sobretot laic i respectuós amb les creences religioses privades de cadascú, hauria de llegir.


Per als que no tingueu massa ganes de llegir, es podria resumir amb la següent idea (és un estracte molt simple, si voleu aprofundir, llegiu els articles si us plau).

La majoria de les esquerres, son anti-israel, perquè és una forma de declar-se anti-EUA, és a dir prefereixen unir-se a l'islamisme anti-democràtic, pel sol fet d'atacar el sistema ultraliberal dels EUA (sistema que com a persona d'esquerres també discrepo).


Grup del facebook Catalunya - Israel
Fòrum d'agermanament dels Països Catalans i Israel

10 mil a Brussel·les!

La iniciativa “Deu Mil a Brussel•les per l’Autodeterminació”, de caràcter transversal, nascuda de la societat civil i fonamentada en la participació activa de totes les persones coordinades a nivell local i comarcal, ha sorgit com a resposta a l'article "Perplex, jo?" que va publicar Enric Canela, i als comentaris dels seus lectors, a partir dels quals es va iniciar immediatament la seva difusió a través d’un grup del Facebook i del nostre web deumil.cat.

Des d’aquesta plataforma volem treballar tots plegats per a la total consolidació i èxit del nostre objectiu: anar el 7 de març a Brussel•les sota el mateix crit “Volem l’Estat propi”, reivindicant la independència del nostre país.

Volem aconseguir que l’autodeterminació de Catalunya figuri en l’agenda internacional i que els partits polítics nacionals, arrossegats per la nostra força, es declarin oficialment a favor de la independència i la incloguin en el seu programa. Més encara, que es comprometin a treballar per aconseguir-ho.

Aquest projecte, no sotmès a cap sigla política específica que ens separi, està obert a treballar, mantenint la seva autonomia, amb totes les persones, organitzacions i plataformes que tinguin el mateix objectiu: Catalunya independent.

tema 3: Manifest ciutadà per la restitució de les senyeres del Saló de Cent

MANIFEST CIUTADÀ PER LA RESTITUCIÓ

DE LES SENYERES DEL SALÓ DE CENT

L’any 1369, ara fa més de 6 segles, fou construïda a la Casa de la Ciutat de Barcelona la sala gòtica que avui coneixem com el Saló de Cent. A instàncies del rei Pere III “el Cerimoniós” es celebrà allà el primer Consell dels Cent Jurats. Des de llavors, aquesta sala ha presenciat els alts i baixos d’una nació amb mil anys d’història. Va nàixer en època de plena esplendor del nostre poble, quan els catalans dominàvem la Mediterrània, però avui es troba en una situació similar a la que viu el país. Aquella sala honora a tots els catalans com una mostra de la nostra llibertat i esperit democràtic, ja que en plena edat mitjana i amb un tarannà molt avançat pel seu temps, permetia la intervenció del poble en les decisions que es prenien a la ciutat i capital del Principat.

Després de la nostra derrota a la guerra de Successió, el Consell de Cent fou suprimit pels decrets del rei espanyol Felip V que, volent instaurar el despotisme castellà a la nostra terra per la força de les armes, va veure en aquest consell un gran obstacle per a la seva tasca nefasta. No content amb suprimir el Consell de Cent, també tractà de esborrar la seva memòria. Així doncs, per la Reial Cèdula del 13 d’octubre de 1718, ordenà eliminar d’aquesta magnífica sala gòtica tot el seu contingut, deixant-la buida i despullada:

“… se quiten y arrimen los doseles y sillería que hay puesta en la Casa de la Ciudad de Barcelona en el aposento donde se juntan los administradores que era la Sala del Concejo de Ciento …”

Aleshores per aquesta sala arribà un període de decadència i oblit, com passà amb tot allò que testimoniés el nostre passat gloriós i l’antiga llibertat de la nostra terra. L’any 1842 la sala arribà a ésser bombardejada i patí grans desperfectes, anys abans ja havien estat venuts el mobiliari i altres elements del seu interior.

No fou fins l’arribada de la Renaixença quan l’arquitecte Lluís Domènec i Muntaner emprengué la seva reforma i dignificació, omplint la sala d’elements que reforçaren el seu alt contingut patriòtic. Així, entre 1887 i 1888 hi foren instal•lats uns magnífics domassos de seda que la decoraven en tota la seva extensió amb els colors de la nostra mil•lenària senyera. Els domassos, fabricats per l’industrial seder Benet Malvehy restaren al seu lloc fins fa poc temps, inclús la infame dictadura del general Franco els va respectar.

Però això canvià fa pocs anys, quan s’aprofità la seva restauració per tornar a deixar la sala buida adduint que estèticament era millor veure les parets de la sala nues. No sabem per quina raó es va fer això, els rumors que hem pogut escoltar al propi ajuntament ens diuen que fou per decisió expressa de l’anterior alcalde, al qual aquests domassos no li agradaven, com tampoc li agradà la sala a Felip V ordenant, com ell, que fos despullada de tota simbologia. Enlloc hem pogut trobar una explicació raonada sobre aquest fet malgrat que han passat ja uns quants anys des de que foren eliminats del seu emplaçament. Ningú, ni des del partit del govern, ni des de l’oposició, ha dit res d’ells fins ara.

Amb aquesta campanya pretenem pressionar a l’Ajuntament de Barcelona i no defallir en el nostre objectiu fins que els domassos del Saló de Cent siguin restituïts al seu lloc. Per totes aquestes raons us animem a adherir-vos a la campanya que hem endegat i afegir la vostra força al moviment ciutadà que pretén la seva restitució.

Barcelona, a 28 d’Octubre de l’any 2008.

El Saló de Cent ara, el 19 d’octubre del 2008:

El Saló de Cent l'any 2001:

si voleu contactar senyeres.consell.de.cent@gmail.com o al següent bloc

Obama o McCain? ...

Ja fa mesos que es parla de les eleccions als EUA, sobre quin seria millor candidat si el democràta Obama o si el republicà Mccain. Des de la vella Europa, sempre hem tingut predilecció pels candidats democràctes, i sobretot a Catalunya, ja que el símbol dels democràtes és el kentuchy donkey, també anomenat catalan-kentuchy donkey, degut a que el burret demòcrata de kentuchy té l'origen amb el burro català. El burro català és actualment el símbol del catalanisme, en contraposició al toro espanyol. En canvi els republicans, utilitzen un elefant, potser per demostrar la seua contundència i força, el símbol de l'elefant com a valor republicà, va ser fins i tot utilitzat en una campanya municipal d'ERC a Barcelona, i diria que al seu temps va portar alguna que altra polèmica. La veritat és que a la pràctica la diferència entre els demòcrates i els republicans son mínimes, que traslladats a Catalunya seria com si els demòcrates fossen de CDC i els republicans del PP o UDC,per tant no crec que els valors socials de les esquerres europees estiguen defensades per cap dels dos candidats.

Continuant amb el tema, de què ens convindria més als catalans, si Obama o Mccain, com no ens afecten les seues polítiques socials, i tant un com l'altre tenen les mateixes polítiques econòmiques, hauríem de mirar quines son les seves polítiques internacionals i per això us dono aquest enllaç (enllaç), on cal destacar el següent paràgraf:


"La Xina, després de tot, no és l'únic país que tracta amb pobles inquiets i amb mentalitat d'independència. A Europa, tota mena de moviments 'subnacionals' aspiren a una major autonomia o fins i tot la independència dels seus governs 'nacionals', i amb menys justificació que el Tibet o Taiwan: els catalans a Espanya, per exemple, o els flamencs a Bèlgica, o fins i tot els escocesos al Regne Unit. Encara cap guerra no amenaça Barcelona, ningú no envia tropes a Anvers i ningú ha fet fora la premsa internacional d'Edimburg. Però aquesta és la diferència entre una mentalitat postmoderna del segle XXI i una nació que encara lluita batalles per l'imperi i el prestigi que ja formen part d'un passat distant."

Això ho diu tal com diu l'enllaç el Sr. Robert Kagan que és un dels assessors en política internacional de McCain, candidat del Partit Republicà, per tant queda clar, qui seria el millor aliat en un procés de sobirania nacional. Per tant personalment crec que seria millor que guanyés el candidat republicà. Ja que si continua sent assessorat per Robert Kagan, serà capaç de posar el seu gra de sorra al procés d'independència de Catalunya, com ho va fer a Kosova.