Aprovada la llei de vegueries.

recull de premsa
Avui
VilaWeb
Directe!
Esquerra

VISCA LA VEGUERIA DE L'EBRE. VISCA CATALUNYA!

La Dignitat de Catalunya (editorial a tota la premsa catalana)

La situació entre l'estatut ha fet que per primera vegada a l'història , tots els diaris catalans publiquessen la mateixa editorial (Avui, El Punt, La Vanguardia, El Periódico, ....).

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

un adéu per a carod?

Segons informa l'Avui, Puigcercós hauria demanat que Carod es retirés completament de la política.

Al meu parer, Carod és el millor polític que ha tingut Catalunya des de la suposada democràcia. Carod és una mescla entre Ventura Gasol, i Lluís Companys. Té en ell mateix tot el saber d'un home com ventura gasol, hom del Camp de Tarragona com ell, i l'esperit de lluita i ganes de transformar i millorar la societat com tenia en Companys.


Carod és l'únic polític català, que venir al Delta, ha estat una activitat normal durant el temps de vacances, demostrant als altres polítics que les vacances no estan ni al Maresme o l'Empordà, pels que es queden al país.

Carod és l'artífex de la construcció del pont Deltebre - Sant Jaume, ja que per al conseller Nadal, no era una obra prioritaria, i va se ell qui va quadrar-se fins que el conseller Nadal, va acceptar que es fes l'obra.

Suposo que d'aquí un any, quan ja no estigue en política activa el trobarem a faltar, però mentrestant disposarem d'un polític que sense cap vergonya ha portat el fet independentista a la normalitat política, i ha estat capaç d'internacionalitzar Catalunya amb la xarxa de delegacions de la Generalitat, malgrat als espanyolistes els cogue, Catalunya ja té representació a l'exterior.


carod.cat

del pragmatisme a la renúncia.

Per fer aquesta entrada al bloc havia pensat moltes frases com el "vegonya cavallers, vergonya!" que va dir el res Jaume I, als seus cavallers abans d'entrar en combat a València, o el "no era això, companys, no era això" de Lluís Llach. Avui costa sentir-se d'ERC i estar d'acord amb el model de finançament, obtingut el passat cap de setmana.

Avui mateix prenent algo després d'un ple municipal, estava amb el secretari d'ERC-Deltebre, amb la resta de regidors i es sentien orgullosos que la caverna mediàtica espanyola carregués contra el govern del PSOE per pactar amb ERC el finançament. Com no la prensa propera a convergència també feia esment a la notícia del malament que s'havia negociat. Després del repàs a la premsa, i les crítiques arribo al següent.

1. La prensa espanyola, haguéssen quines haguéssen estat les xifres haguéssin dit exacatament el mateix.
2. CiU després del pacte Mas-ZP, per rebaixar l'estatut, parlen molt però ells haguéssen tret unes xifres similars, són uns boques.
3. Que un partit com Ciutadans, s'alegre de l'actual model de finançament és més preocupant.
4. Només experts en economia com Elisenda Paulazie i la corrent Esquerra Indepentista, mostra clarament que és un finançament insuficient.
5. Els únics que no tenen problemes és la premsa socialista (El Periódico), i les rates del PSC.
   

Per tant mentre ens ho pensen mostrar com ser pragmàtics, jo crec que s'ha renunciat, s'ha renunciat a ser clar i lluitar pel que és just, que els catalans i les catalanes tinguem unes inversions, unes polítiques socials que ens mereixem.

tot i que des de les espanyes bramen ...

Des de les espanyes sempre bramaran, però segons Esquerra Independentista hi ha el següent:

L'Executiva Nacional vota dividida i ara cal que la militància d'ERC pugui rebutjar en referèndum un finançament pèssim per a Catalunya per insuficient, enganyós i antiestatutari

Des d'Esquerra Independentista constatem que fins a un 35% de l'Executiva Nacional d'ERC (14 dels seus membres) no han donat suport al model de finançament proposat pel PSOE . Volem felicitar la valentia i la coherència mostrada pels companys i les companyes que s'hi han oposat i no han volgut participar d'una escenificació preparada a consciència des de feia dies.

En la mesura que més d'un terç de la militància d'ERC no està representada a l'Executiva Nacional, és clar que el rebuig al model de finançament pot ser majoritari entre la militància. Així, i per tal de donar compliment als Estatuts del partit, és obligatori que es convoqui el referèndum que 1114 militants van demanar perquè es pugui rebutjar un model de finançament pèssim per al nostre país.

Les raons, tal i com economistes de prestigi com Elisenda Paluzie han remarcat per rebutjar el finançament són clares:



ÉS TOTALMENT INSUFICIENT

1) Els 2000-2500 milions d'euros que es preveuen per a cadascun dels tres primers anys d'aplicació del model només representen una reducció del 10% de l'espoli fiscal de 21.000 milions d'euros previst per a l'any 2009 (amb les dades de la Fundació Josep Irla i la Generalitat). L'any 2005 el dèficit fiscal fou de 18.595 milions segons la Fundació Josep Irla.

2) El dèficit de la Generalitat (Ingressos menys despeses) de l'any 2008 va ser de -4800 milions. El finançament pactat condemna la Generalitat a continuar patint importants dèficits públics i perpetua l'espoli fiscal que sofreix Catalunya.



ÉS UN ENGANY

3) Catalunya passarà l'any 2009 del rànquing 93 en finançament per habitant (per sota la mitjana espanyola de 100) a només el 94 amb el nou finançament i com a molt al 97 el 2012. En cap cas al 102 o al 105 com s'està venent. El 102 i el 105 surt de comparar el finançament total de Catalunya (que inclou les partides de Mossos i presons) amb el finançament de la resta de CCAA que no han de fer front a aquestes despeses. Si restem del finançament de Catalunya les partides per fer front a aquestes competències que les altres CCAA s'estalvien, i llavors comparem el finançament de Catalunya -homogeneïtzat- amb el de les altres Comunitats Autònomes ens adonem que tornem a quedar al 94 o 97, molt per sota de la mitjana!.

4) Tal i com ha reconegut la ministra Salgado, el model de finançament és el mateix que va proposar Solbes al mes de desembre de l'any passat i que tots els partits polítics catalans van rebutjar per insuficient.

5) La xifra anunciada de 3855 milions d'euros per al quart any d'aplicació del model el 2012 és una hipòtesi estadística que no es complirà, ja que pronostica un increment impossible d'ingressos per impostos i l'Estat sempre es reservarà el 50% de la despesa pública (com ha assegurat la ministra). La mateixa ministra Salgado no ha volgut corroborar aquesta xifra que només han donat per bona el PSC, ERC i IC.

6) Els 3855 milions d'euros en cap cas representen una reducció d'un terç del dèficit fiscal com s'ha arribat a afirmar. Primer, perquè el 2012 no s'assoliran els 3855 milions com ja hem exposat, segon, perquè l'any 2009 el dèficit fiscal serà de 21.000 milions i un terç d'aquest dèficit representa 7000 milions i no els 5000 calculats per ERC amb les dades del 2005 (dades, a més, del Ministeri d'Economia, obviant les de la pròpia Fundació Irla) i, tercer, perquè no es poden sumar als 3.855 milions 1200 milions més pressupostats per inversions en infraestructures perquè l'Estat sempre executa un nivell d'inversions molt inferior al pressupostat.

7) La ministra Salgado ja ha dit que no contradirà les hipòtesis que cada CCAA faci dels suposats increments de recursos que li reportarà el nou model de finançament. Tothom farà els càlculs que li semblin més oportuns per vendre el finançament a la seva Cominitat Autònoma.



INCOMPLEIX L'ESTATUT DE FORMA FLAGRANT

8) No recull cap de les variables que exigeix l'Estatut i que havien de corregir a l'alça el model de finançament anterior: immigració, esforç fiscal, costos diferencials (major cost de la vida a Catalunya) i població en risc d'exclusió.

9) Moltes de les partides pactades han quedat fora del model i dependran d'allò que els Pressupostos Generals de l'Estat vulguin concedir-nos cada any. Es pressuposa, per tant, que ERC aprovarà els PGE del PSOE i en qualsevol moment aquestes partides poden desaparèixer.

10) L'Estatut preveu tres anys perquè el model s'apliqui, en cap cas quatre. Esperar el 2012 que es compleixin les promeses que ara ens fan aquells que ens han mentit de forma sistemàtica és com esperar un miracle.

11) No hi ha hagut cap tipus de bilateralitat. La ministra ha reconegut més de 100 reunions per pactar el model amb totes les CCAA. Simplement ens hem acoblat al model de règim comú.

el PSC de Deltebre, expulsat del govern municipal [enllaços]

A hores d'ara tothom ja ho sap, però deixo els enllaços de la premsa on surt.

Avui

El Punt

Diari de Tarragona

3/24

entrevista a Carod-Rovira a TV3

En política tot està ja inventat. [resposta als ciuencs de Deltebre]

Una de les coses que s'han de saber quan estàs en política ( jo no ho estic, només hi milito per conviccions), és que en política ja tot està inventat, i els senyors de CiU de Deltebre, seguint les ensenyances de David Madí, estan capitalitzant una campanya de demagògia, que recorda als 10 manaments de la Guerra, que va escriure Arthur Ponsonby fa una mica més de 80 anys, durant la 1a Guerra Mundial. Un decàleg, que ja he referenciat altres vegades i que segurament ja es parla d'això en algun clàssic grec o de la cultura xinesa.


1“. Nosaltres no volem la guerra”. (Segons convergència, ells no volen enfrontament)

2“. L'enemic és l'únic responsable de la guerra” (La culpa és de l'Alcalde)

3“. L'enemic és un ésser malvat” (L'alcalde no els deixa parlar

4“. Pretenem nobles fins” (Som els únic que defensem el poble)

5“. L'enemic comet atrocitats voluntàriament. El nostre són errors

involuntaris” (L'equip de govern malagasta, però nosaltres si ens vam equivocar va ser sense voler, puc treure alguna factureta compresa si continues en aquesta linea)

6“. L'enemic utilitza armes no autoritzades” (quan es refereixen a que no poden expresar-se al Desaigüe o per Ràdio Delta)

7“. Nosaltres sofrim poques pèrdues. Les de l'enemic són enormes” (La seua "victòria" al canal TE, o omplir el fòrum de Deltebre de propaganda anti-ERC)

8“. Els artistes i intel·lectuals donen suport la nostra causa” (això no passa, a no sé que el sr Lluís és considere un gran intel·lectual, però d'intel·lectual ho han de considerar els altres)

9“. La nostra causa té un caràcter sagrat, diví, o sublim” (És a dir prepotència)

10“. Els quals posen en dubte la propaganda de guerra són uns traïdors”.



Així que lectors, del meu bloc, ara suposo que els hooligans convergents m'insultaran, i al Sr Lluís dir-li que això és com un partit de futbol, al camp, si convé, et faig totes les entrades possibles, però fora, ja no. Deixaré els comentaris oberts, espero que sigueu constructius i imaginatius, i no caiguésseu en l'insult fàcil.

Tema 3: estem construint un estat propi, perdoneu les molèsties

Tema 4: èxit de la campanya per la restitució de le senyeres del consell de cent

Fa unes setmanes vaig penjar el manifest de la campanya. Tot i que la campanya la van començar des d'Estat Català, va ser el grup d'ERC-Barcelona que va contactar amb els impulsors de la campanya via facebook, i va presentar la moció que va ser aprovada la setmana passada al ple de l'Ajuntament de Barcelona. Per tant les senyeres tornaran a ser penjades al saló del Consell de Cent.

bloc de la campanya

escrit d'avui a l'Avui de Jordi Portabella

L’Ajuntament de Barcelona ha aprovat la proposta d’Esquerra per restituir els tapissos de seda amb la senyera del Saló de Cent: els domassos. Una iniciativa sorgida de la societat civil barcelonina, recollida i vehiculada per Esquerra, on Internet – la gran eina comunicativa del segle XXI – ha tingut un paper fonamental. I ho hem aconseguit, els domassos tornaran al Saló de Cent.

Calia retornar la catalanitat al Saló de Cent un espai clau de la història del país no només perquè era el lloc on es reunia el Consell de Cent, una idea que es va desenvolupar a partir de Jaume I, sinó també perquè era el lloc d’on va sortir en Rafael de Casanova, com a coronel de la coronela el 1714. La història del Saló de Cent ha anat íntimament lligada amb la història del país. I restituir els nostres símbols és un acte en favor de la capitalitat.

Aquesta és una petita victòria del catalanisme polític a la ciutat de Barcelona que ha d’obrir la porta a d’altres, com la ja aprovada restitució de les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch. Lluir els símbols històrics del país a la ciutat hauria de ser un fet de sentit comú i normalitat, com ho fan totes les ciutats del món. Malauradament, sempre hem de batallar de valent perquè hi ha formacions polítiques que volen desmerèixer la importància dels símbols perquè no existeixi un vincle entre la gent i el país, precisament perquè saben com en són d’importants. Són els mateixos que titllen les nostres reivindicacions simbòliques com a ‘provincianes’.

Però, el que realment és provincià és aquesta visió de no confiar prou en el teu país, en la teva llengua, en la cultura on vius i a la qual pertanys. Aquesta visió de buscar sempre un referent extern per dir ‘allò si que és important, allò si que és una capital’, és acomplexada. I busca debilitar les pròpies forces, com pensar que Barcelona ha de competir per assegurar-se la bicapitalitat de l’Estat espanyol denota dèficit d’autoestima. Barcelona és senzillament prou important, com per ser la capital de Catalunya i una de les ciutats capitals del món. Que no ens entabanin

tema 3: Losantos comdemnat a pagar 60.000 euros a ERC com a indemnització

Pel que veig, la demagògia potser denunciada, i sobretot castigada. Losantos conegut locutor de l'emissora de la COPE (Confenrencia Episcola Española), acostuma a tractar la gent d'ERC, de terroristes, i degut a aquest insult a l'honor i dignitat a ERC no és demostrable, per sort un jutge ha comdemnat a Losantos a pagar 60 mil euros a ERC. ERC destinarà els diners a organitzacions per defensa de la llengua. És curiós que un dels pecats segons els 10 manaments. és el de no enganyaràs, i el senyor Losantos ho fa dia rera dia, difamant sobre ERC i el catalanisme. per sort el crisitanisme és una religió tant bona, que després de difamar es pot confessa i així se li absolen els pecats davant Déu. Els bons cristians, i quan dic bons és perquè crec que hi ha molt bona gent que creu i practica el cristianisme, hauríen de saber a que es dediquen el diners que tiren a la panereta els domenges. si a obra social cristiana o pagar el sou d'un locutor que menysprea i incita l'odi contra els catalans

notícia

Tema 2 Oboma president, ...

Al final Obama s'ha imposat a les eleccions dels EUA, un president negre, cosa que demostra que el racisme al EUA, no es tant gran com es pinta, a Europa tenim 2 president que no son del tot "normal", a l'estat francès hi ha en Sarkozy, d'origen hongarès i a Catalunya tenim en Montilla, d'origen andalús. Un altre fet remarcable, és que dins d'un partit com Convergència, hi ha en Justo Molinero (propietari del grup radio tele-taxi), o que ERC ha tingut i té dirigents amb sang no 100% catalana com Josep Lluís Carod-Rovira (pare aragonés), Joan Ridao (avis andalusos) i fins i tot la Pilar Rahola té els origens en terra andalusa, entre els miltants d'ERC, cal destacar la figura de Saoka Kingolo, un congolès afincat a Catalunya, que clar és negre, i per què no, podria arribar a ser un dels polítics amb més carisma de la política catalana.

... almenys no perdem l'humor. [al voltant de l'afer benach]

avui 3 posts. tema 1: el cotxe de benach

Només els espanyols, i els que se senten nacionalment espanyols però resideixen a Catalunya, han atacat i ho continuen fent a la segona autoritat del país, Ernest Benach. Tal com diu el director de l'Avui Xavier Bosch, demostra que l'atac al president del Parlament de Catalunya, és un atac a l'institució catalana, en ple debat sobre el finançament català i el debat estaturi al constitucional espanyol; tot i que el principal atac és al que representa ERC, l'independentisme democràtic que està dintre de les institucions nacionals.

en defensa del president del Paralament de Catalunya. [article Saül Gordillo]

genial article del periodista Saül Gordillo

El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que és la segona institució del país, està sent objecte d'un assetjament mediàtic i de vilipendi polític des que dijous passat el diari espanyol ABC publiqués una informació sobre el seu cotxe oficial que contenia alguna errada. El Parlament ha renovat, perquè tocava després de quatre anys i 250.000 quilòmetres recorreguts, la flota de vehicles oficials en règim de renting a què tenen dret els membres de la mesa de la cambra catalana i els presidents dels grups parlamentaris, és a dir, de tots els colors polítics. La renovació de la flota ha suposat un estalvi de 72.000 euros, tot i que s'han substituït alguns dels Volkswagen Passat per uns Audi A6. Això els que han tingut cotxe d'empresa ho saben. Sovint les empreses ofereixen vehicles suposadament més cars a preus més barats en funció de les unitats que tingui l'empresa en qüestió. Si l'empresa té una flota important, els preus per unitat baixen i això permet d'accedir a algun model bo a un preu econòmic. Els que han tingut cotxe d'empresa també saben que sovint un company d'un mateix nivell o categoria salarial o laboral disposa d'uns complements en el seu vehicle que un altre company no té, per una simple qüestió d'estoc de la companyia de renting. Pagant l'empresa un mateix preu, aquest o aquell assalariat poden conduir models diferents o models amb acabats diferents. Però això només ho saben els que han tingut cotxe d'empresa, que no és res més que una millora de sou en espècie, una pràctica cada cop més habitual entre directius i executius de societats de tamany mitjà o alt. Se'n farien creus, estimats lectors, dels vehicles que acaben conduint determinats càrrecs no pas massa importants d'empreses tampoc no massa importants. Però això succeeix en l'àmbit de la privada.

El motiu de persecucció mediàtica, però, no és cap altre que les millores per valor 9.276 euros que el President del Parlament va fer introduir en el vehicle oficial. Un vehicle, per cert, que és de la mateixa gamma que el de l'anterior President, el desaparegut Joan Reventós. Les millores, com és sabut per tothom, són una taula de treball, un reposapeus, una pantalla de televisió i connexió per a mp3. El vehicle oficial del President de la Generalitat, José Montilla, també disposa d'un d'aquests complements, concretament del que teòricament deu ser més car: la pantalla de televisió. Els famosos 9.276 euros són el principal argument per a la demagògia més interessada, per a l'escàndol forassenyat. És lògic, en la mesura que la tecnologia i la societat evolucionen, que Benach i Montilla diposin en els vehicles oficials dels càrrecs que democràticament ostenten d'una sèrie de prestacions que ni Reventós ni Pujol tenien ni, segurament, necessitaven.

Els famosos 9.276 euros, que són desproporcionats amb els 90.000 euros que en termes de tarifa publicitària deu costar l'espai informatiu que se li ha destinat a la informació, no s'han destinat a la instal·lació de, posem per cas, un moble bar o una nevera. Estem parlant d'una taula de treball i d'una pantalla. Eines per a treballar, en definitiva. ¿Quantes hores de feina farà el President del Parlament en aquella tauleta, lògicament feta a mida, i adaptada a l'ordinador portàtil que Benach utilitza intensivament a diari? ¿Quants diners de l'erari públic costarien aquestes hores si Benach no les pogués aprofitar en els seus habituals desplaçaments en el cotxe? ¿I si tot el que Benach podrà fer aprofitant els 250.000 quilòmetres en quatre anys al davant de la polèmica tauleta a mida ho hagués d'encarregar a personal del Parlament? Quant costaria això? Nou mil euros? O més?

¿Costaria més diners una habitació d'hotel a càrrec del Parlament durant quatre anys si Benach hagués decidit no seguir vivint a Reus? Segurament sí. I si hagués decidit abandonar Reus entre setmana li haurien dit de tot i més. Però, és clar, Benach té el vici de compatibilitzar el càrrec amb la residència. I té el vici de carregar-se l'agenda oficial d'actes i més actes que, per desgràcia, suposen un munt de quilòmetres i no s'organitzen tots a Barcelona i l'àmbit metropolità. Té la mania de voltar arreu del país. I té la mania de tornar a casa, encara que sigui a altes hores de la matinada. Té la pervesa obsessió de dormir a Reus, al mateix domicili de la seva família. ¿Qui donava lliçons de la conciliació de la vida familiar i la laboral? O és que per ser membre de la mesa del Parlament o president hauria de ser obligatori l'empadronament al barri del Born, a tocar del parc de la Ciutadella per poder-hi anar a peu o en bicicleta. O potser es pot exigir a Benach vagi de Reus a Barcelona en bicicleta?

La demagògia està servida. O és que volem un President del Parlament que faci el numeret com el president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla. Si Catalunya és com Cantàbria, anem per aquesta via. Però llavors que ho facin també els alcaldes i regidors d'un munt d'ajuntaments (els que envaeixen espais de vianants inclosos), els presidents i diputats de les diputacions provincials i així fins a l'últim càrrec públic d'aquest país. Que es critiqui un alcalde perquè ha hagut de menester vehicle oficial (alguns es fan portar per un agent i cotxe de la policia local) és habitual en la política menuda, en la proximitat més crua. Però convertir el cotxe del President del Parlament en motiu de debat públic com si fos el vehicle de l'alcalde d'un ajuntament de tamany mitjà, ja passa de taca d'oli.

Aquest culebrot m'ha recordat els meus temps de periodista de política municipal, quan els alcaldes que gosaven fer-se dur en cotxe oficial eren vilipendiats per l'oposició. Política de vol gallinaci també per a la segona institució del país? És per això que sobta la reacció que ha tingut el conseller Joan Saura, que ha fet el joc a la premsa més sensible a la realitat catalana i més respectuosa amb les institucions d'autogovern i sobirania [Enric Canela: Conseller contra President del Parlament]. Que ho digui Saura és sorprenent, i només es pot interpretar en clau de rivalitat a l'esquerra del PSC. Un episodi més d'allò de "dos es barallen i un tercer se'n beneficia" [Montilla i Companys], i que té el precedent més recent en la picabaralla pel cas de Lluís Companys.

Obligarà Saura el seu company de federació i membre de la mesa del Parlament, el comunista Jordi Miralles, a prescindir del cotxe oficial i anar en bicicleta pel Principat? O al president del grup parlamentari d'ICV-EUiA? O demanarà als Mossos d'Esquadra que comprin cotxes més barats i menys equipats? Què tal un Smart en lloc dels Volkswagen Passat Avant que condueixen els de Trànsit? Són més econòmics, estèticament quedarien bé en temps de crisi i, a més, contaminen molt menys, oi? Per cert, és Saura el responsable dels Mossos, és a dir, de l'escorta que diàriament treballa amb Benach. Això tampoc no és un capritx personal, sinó una obligació, un peatge del càrrec institucional. Com ho és haver d'anar en un cotxe blindat i amb mesures de seguretat per evitar atemptats. Això el ciutadà del carrer tampoc no ho deu saber, però Saura sí que ho sap.

Espero que l'interès periodístic per aquests detalls en el vehicle del President del Parlament, tractant-se d'un diari d'àmbit estatal, s'estenguin properament a altres responsables institucionals. Què tal saber el mateix del president del Congrés espanyol, José Bono? O dels presidents dels parlaments autonòmics? Per no parlar dels presidents de diputacions o alcaldes de grans ciutats. Grans ciutats on el transport públic sí que està garantit, no com a la Catalunya que viu fora de l'àmbit metropolità.

(Algú pensarà que escric aquest apunt per això, però s'equivoca. És la necessitat de reclamar una mica de dignitat política, ciutadana i periodística i de reivindicar la necessària confiança en les nostres institucions. Siguin del color que siguin.)

15 d'octubre, 68 anys de l'afussellament de Lluís Companys

Com cada 15 d'octubre, els catalans, commemorem l'assassinat del president Companys, per part de l'exèrcit espanyol

Actes d'ERC a nivell nacional
A Deltebre, projectarem la pel·lícula "Lluís Companys, procés a Catalunya", el proper dissabte 18 d'octubre a les 19:00, a la seu local.

en record del 14 d'abril del 1931

CATALANS:
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de
donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant
de la Federació ibèrica.
D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor
Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el
pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions
de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i
el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances,
ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin
amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que
calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a
Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que en aquests
moments pesa sobre tots nosaltres.
Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República
Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la
Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem
donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens “apoiem”
sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint
i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d’Espanya i del món, demanant-
los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim
aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles,
Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.
Barcelona, 14 d’abril de 1931, El President Francesc Macià