28/10/08 Tema 3: amb l'alcalde de Puerto Real
28 d’octubre 2008
Com a republicà, m'alegro que el debat no sigue només d'ús exclusiu dels independentistes, sinó que també els espanyols (encara que pocs), tinguin aquest debat. L'acalde de Puerto Real, José Antonio Barroso ha estat jutjat pel famós jutge Grande-Marslaka, per dir al borbó uns adjectius que a si se li diuen a qualsevol persona, només son insults, en canvi al borbó se'l porta a judici. (notíca El Periódico)
Des del meu bloc, li dono suport. Molta Sort!
Des del meu bloc, li dono suport. Molta Sort!
28/10/08 tema 2: barça espectacular
.... la veritat és que enguany els culers, xalem d'allò més veient com juga el nostre equip
avui 3 posts. tema 1: el cotxe de benach
Només els espanyols, i els que se senten nacionalment espanyols però resideixen a Catalunya, han atacat i ho continuen fent a la segona autoritat del país, Ernest Benach. Tal com diu el director de l'Avui Xavier Bosch, demostra que l'atac al president del Parlament de Catalunya, és un atac a l'institució catalana, en ple debat sobre el finançament català i el debat estaturi al constitucional espanyol; tot i que el principal atac és al que representa ERC, l'independentisme democràtic que està dintre de les institucions nacionals.
en defensa del president del Paralament de Catalunya. [article Saül Gordillo]
27 d’octubre 2008
genial article del periodista Saül Gordillo
El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que és la segona institució del país, està sent objecte d'un assetjament mediàtic i de vilipendi polític des que dijous passat el diari espanyol ABC publiqués una informació sobre el seu cotxe oficial que contenia alguna errada. El Parlament ha renovat, perquè tocava després de quatre anys i 250.000 quilòmetres recorreguts, la flota de vehicles oficials en règim de renting a què tenen dret els membres de la mesa de la cambra catalana i els presidents dels grups parlamentaris, és a dir, de tots els colors polítics. La renovació de la flota ha suposat un estalvi de 72.000 euros, tot i que s'han substituït alguns dels Volkswagen Passat per uns Audi A6. Això els que han tingut cotxe d'empresa ho saben. Sovint les empreses ofereixen vehicles suposadament més cars a preus més barats en funció de les unitats que tingui l'empresa en qüestió. Si l'empresa té una flota important, els preus per unitat baixen i això permet d'accedir a algun model bo a un preu econòmic. Els que han tingut cotxe d'empresa també saben que sovint un company d'un mateix nivell o categoria salarial o laboral disposa d'uns complements en el seu vehicle que un altre company no té, per una simple qüestió d'estoc de la companyia de renting. Pagant l'empresa un mateix preu, aquest o aquell assalariat poden conduir models diferents o models amb acabats diferents. Però això només ho saben els que han tingut cotxe d'empresa, que no és res més que una millora de sou en espècie, una pràctica cada cop més habitual entre directius i executius de societats de tamany mitjà o alt. Se'n farien creus, estimats lectors, dels vehicles que acaben conduint determinats càrrecs no pas massa importants d'empreses tampoc no massa importants. Però això succeeix en l'àmbit de la privada.
El motiu de persecucció mediàtica, però, no és cap altre que les millores per valor 9.276 euros que el President del Parlament va fer introduir en el vehicle oficial. Un vehicle, per cert, que és de la mateixa gamma que el de l'anterior President, el desaparegut Joan Reventós. Les millores, com és sabut per tothom, són una taula de treball, un reposapeus, una pantalla de televisió i connexió per a mp3. El vehicle oficial del President de la Generalitat, José Montilla, també disposa d'un d'aquests complements, concretament del que teòricament deu ser més car: la pantalla de televisió. Els famosos 9.276 euros són el principal argument per a la demagògia més interessada, per a l'escàndol forassenyat. És lògic, en la mesura que la tecnologia i la societat evolucionen, que Benach i Montilla diposin en els vehicles oficials dels càrrecs que democràticament ostenten d'una sèrie de prestacions que ni Reventós ni Pujol tenien ni, segurament, necessitaven.
Els famosos 9.276 euros, que són desproporcionats amb els 90.000 euros que en termes de tarifa publicitària deu costar l'espai informatiu que se li ha destinat a la informació, no s'han destinat a la instal·lació de, posem per cas, un moble bar o una nevera. Estem parlant d'una taula de treball i d'una pantalla. Eines per a treballar, en definitiva. ¿Quantes hores de feina farà el President del Parlament en aquella tauleta, lògicament feta a mida, i adaptada a l'ordinador portàtil que Benach utilitza intensivament a diari? ¿Quants diners de l'erari públic costarien aquestes hores si Benach no les pogués aprofitar en els seus habituals desplaçaments en el cotxe? ¿I si tot el que Benach podrà fer aprofitant els 250.000 quilòmetres en quatre anys al davant de la polèmica tauleta a mida ho hagués d'encarregar a personal del Parlament? Quant costaria això? Nou mil euros? O més?
¿Costaria més diners una habitació d'hotel a càrrec del Parlament durant quatre anys si Benach hagués decidit no seguir vivint a Reus? Segurament sí. I si hagués decidit abandonar Reus entre setmana li haurien dit de tot i més. Però, és clar, Benach té el vici de compatibilitzar el càrrec amb la residència. I té el vici de carregar-se l'agenda oficial d'actes i més actes que, per desgràcia, suposen un munt de quilòmetres i no s'organitzen tots a Barcelona i l'àmbit metropolità. Té la mania de voltar arreu del país. I té la mania de tornar a casa, encara que sigui a altes hores de la matinada. Té la pervesa obsessió de dormir a Reus, al mateix domicili de la seva família. ¿Qui donava lliçons de la conciliació de la vida familiar i la laboral? O és que per ser membre de la mesa del Parlament o president hauria de ser obligatori l'empadronament al barri del Born, a tocar del parc de la Ciutadella per poder-hi anar a peu o en bicicleta. O potser es pot exigir a Benach vagi de Reus a Barcelona en bicicleta?
La demagògia està servida. O és que volem un President del Parlament que faci el numeret com el president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla. Si Catalunya és com Cantàbria, anem per aquesta via. Però llavors que ho facin també els alcaldes i regidors d'un munt d'ajuntaments (els que envaeixen espais de vianants inclosos), els presidents i diputats de les diputacions provincials i així fins a l'últim càrrec públic d'aquest país. Que es critiqui un alcalde perquè ha hagut de menester vehicle oficial (alguns es fan portar per un agent i cotxe de la policia local) és habitual en la política menuda, en la proximitat més crua. Però convertir el cotxe del President del Parlament en motiu de debat públic com si fos el vehicle de l'alcalde d'un ajuntament de tamany mitjà, ja passa de taca d'oli.
Aquest culebrot m'ha recordat els meus temps de periodista de política municipal, quan els alcaldes que gosaven fer-se dur en cotxe oficial eren vilipendiats per l'oposició. Política de vol gallinaci també per a la segona institució del país? És per això que sobta la reacció que ha tingut el conseller Joan Saura, que ha fet el joc a la premsa més sensible a la realitat catalana i més respectuosa amb les institucions d'autogovern i sobirania [Enric Canela: Conseller contra President del Parlament]. Que ho digui Saura és sorprenent, i només es pot interpretar en clau de rivalitat a l'esquerra del PSC. Un episodi més d'allò de "dos es barallen i un tercer se'n beneficia" [Montilla i Companys], i que té el precedent més recent en la picabaralla pel cas de Lluís Companys.
Obligarà Saura el seu company de federació i membre de la mesa del Parlament, el comunista Jordi Miralles, a prescindir del cotxe oficial i anar en bicicleta pel Principat? O al president del grup parlamentari d'ICV-EUiA? O demanarà als Mossos d'Esquadra que comprin cotxes més barats i menys equipats? Què tal un Smart en lloc dels Volkswagen Passat Avant que condueixen els de Trànsit? Són més econòmics, estèticament quedarien bé en temps de crisi i, a més, contaminen molt menys, oi? Per cert, és Saura el responsable dels Mossos, és a dir, de l'escorta que diàriament treballa amb Benach. Això tampoc no és un capritx personal, sinó una obligació, un peatge del càrrec institucional. Com ho és haver d'anar en un cotxe blindat i amb mesures de seguretat per evitar atemptats. Això el ciutadà del carrer tampoc no ho deu saber, però Saura sí que ho sap.
Espero que l'interès periodístic per aquests detalls en el vehicle del President del Parlament, tractant-se d'un diari d'àmbit estatal, s'estenguin properament a altres responsables institucionals. Què tal saber el mateix del president del Congrés espanyol, José Bono? O dels presidents dels parlaments autonòmics? Per no parlar dels presidents de diputacions o alcaldes de grans ciutats. Grans ciutats on el transport públic sí que està garantit, no com a la Catalunya que viu fora de l'àmbit metropolità.
(Algú pensarà que escric aquest apunt per això, però s'equivoca. És la necessitat de reclamar una mica de dignitat política, ciutadana i periodística i de reivindicar la necessària confiança en les nostres institucions. Siguin del color que siguin.)
El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que és la segona institució del país, està sent objecte d'un assetjament mediàtic i de vilipendi polític des que dijous passat el diari espanyol ABC publiqués una informació sobre el seu cotxe oficial que contenia alguna errada. El Parlament ha renovat, perquè tocava després de quatre anys i 250.000 quilòmetres recorreguts, la flota de vehicles oficials en règim de renting a què tenen dret els membres de la mesa de la cambra catalana i els presidents dels grups parlamentaris, és a dir, de tots els colors polítics. La renovació de la flota ha suposat un estalvi de 72.000 euros, tot i que s'han substituït alguns dels Volkswagen Passat per uns Audi A6. Això els que han tingut cotxe d'empresa ho saben. Sovint les empreses ofereixen vehicles suposadament més cars a preus més barats en funció de les unitats que tingui l'empresa en qüestió. Si l'empresa té una flota important, els preus per unitat baixen i això permet d'accedir a algun model bo a un preu econòmic. Els que han tingut cotxe d'empresa també saben que sovint un company d'un mateix nivell o categoria salarial o laboral disposa d'uns complements en el seu vehicle que un altre company no té, per una simple qüestió d'estoc de la companyia de renting. Pagant l'empresa un mateix preu, aquest o aquell assalariat poden conduir models diferents o models amb acabats diferents. Però això només ho saben els que han tingut cotxe d'empresa, que no és res més que una millora de sou en espècie, una pràctica cada cop més habitual entre directius i executius de societats de tamany mitjà o alt. Se'n farien creus, estimats lectors, dels vehicles que acaben conduint determinats càrrecs no pas massa importants d'empreses tampoc no massa importants. Però això succeeix en l'àmbit de la privada.
El motiu de persecucció mediàtica, però, no és cap altre que les millores per valor 9.276 euros que el President del Parlament va fer introduir en el vehicle oficial. Un vehicle, per cert, que és de la mateixa gamma que el de l'anterior President, el desaparegut Joan Reventós. Les millores, com és sabut per tothom, són una taula de treball, un reposapeus, una pantalla de televisió i connexió per a mp3. El vehicle oficial del President de la Generalitat, José Montilla, també disposa d'un d'aquests complements, concretament del que teòricament deu ser més car: la pantalla de televisió. Els famosos 9.276 euros són el principal argument per a la demagògia més interessada, per a l'escàndol forassenyat. És lògic, en la mesura que la tecnologia i la societat evolucionen, que Benach i Montilla diposin en els vehicles oficials dels càrrecs que democràticament ostenten d'una sèrie de prestacions que ni Reventós ni Pujol tenien ni, segurament, necessitaven.
Els famosos 9.276 euros, que són desproporcionats amb els 90.000 euros que en termes de tarifa publicitària deu costar l'espai informatiu que se li ha destinat a la informació, no s'han destinat a la instal·lació de, posem per cas, un moble bar o una nevera. Estem parlant d'una taula de treball i d'una pantalla. Eines per a treballar, en definitiva. ¿Quantes hores de feina farà el President del Parlament en aquella tauleta, lògicament feta a mida, i adaptada a l'ordinador portàtil que Benach utilitza intensivament a diari? ¿Quants diners de l'erari públic costarien aquestes hores si Benach no les pogués aprofitar en els seus habituals desplaçaments en el cotxe? ¿I si tot el que Benach podrà fer aprofitant els 250.000 quilòmetres en quatre anys al davant de la polèmica tauleta a mida ho hagués d'encarregar a personal del Parlament? Quant costaria això? Nou mil euros? O més?
¿Costaria més diners una habitació d'hotel a càrrec del Parlament durant quatre anys si Benach hagués decidit no seguir vivint a Reus? Segurament sí. I si hagués decidit abandonar Reus entre setmana li haurien dit de tot i més. Però, és clar, Benach té el vici de compatibilitzar el càrrec amb la residència. I té el vici de carregar-se l'agenda oficial d'actes i més actes que, per desgràcia, suposen un munt de quilòmetres i no s'organitzen tots a Barcelona i l'àmbit metropolità. Té la mania de voltar arreu del país. I té la mania de tornar a casa, encara que sigui a altes hores de la matinada. Té la pervesa obsessió de dormir a Reus, al mateix domicili de la seva família. ¿Qui donava lliçons de la conciliació de la vida familiar i la laboral? O és que per ser membre de la mesa del Parlament o president hauria de ser obligatori l'empadronament al barri del Born, a tocar del parc de la Ciutadella per poder-hi anar a peu o en bicicleta. O potser es pot exigir a Benach vagi de Reus a Barcelona en bicicleta?
La demagògia està servida. O és que volem un President del Parlament que faci el numeret com el president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla. Si Catalunya és com Cantàbria, anem per aquesta via. Però llavors que ho facin també els alcaldes i regidors d'un munt d'ajuntaments (els que envaeixen espais de vianants inclosos), els presidents i diputats de les diputacions provincials i així fins a l'últim càrrec públic d'aquest país. Que es critiqui un alcalde perquè ha hagut de menester vehicle oficial (alguns es fan portar per un agent i cotxe de la policia local) és habitual en la política menuda, en la proximitat més crua. Però convertir el cotxe del President del Parlament en motiu de debat públic com si fos el vehicle de l'alcalde d'un ajuntament de tamany mitjà, ja passa de taca d'oli.
Aquest culebrot m'ha recordat els meus temps de periodista de política municipal, quan els alcaldes que gosaven fer-se dur en cotxe oficial eren vilipendiats per l'oposició. Política de vol gallinaci també per a la segona institució del país? És per això que sobta la reacció que ha tingut el conseller Joan Saura, que ha fet el joc a la premsa més sensible a la realitat catalana i més respectuosa amb les institucions d'autogovern i sobirania [Enric Canela: Conseller contra President del Parlament]. Que ho digui Saura és sorprenent, i només es pot interpretar en clau de rivalitat a l'esquerra del PSC. Un episodi més d'allò de "dos es barallen i un tercer se'n beneficia" [Montilla i Companys], i que té el precedent més recent en la picabaralla pel cas de Lluís Companys.
Obligarà Saura el seu company de federació i membre de la mesa del Parlament, el comunista Jordi Miralles, a prescindir del cotxe oficial i anar en bicicleta pel Principat? O al president del grup parlamentari d'ICV-EUiA? O demanarà als Mossos d'Esquadra que comprin cotxes més barats i menys equipats? Què tal un Smart en lloc dels Volkswagen Passat Avant que condueixen els de Trànsit? Són més econòmics, estèticament quedarien bé en temps de crisi i, a més, contaminen molt menys, oi? Per cert, és Saura el responsable dels Mossos, és a dir, de l'escorta que diàriament treballa amb Benach. Això tampoc no és un capritx personal, sinó una obligació, un peatge del càrrec institucional. Com ho és haver d'anar en un cotxe blindat i amb mesures de seguretat per evitar atemptats. Això el ciutadà del carrer tampoc no ho deu saber, però Saura sí que ho sap.
Espero que l'interès periodístic per aquests detalls en el vehicle del President del Parlament, tractant-se d'un diari d'àmbit estatal, s'estenguin properament a altres responsables institucionals. Què tal saber el mateix del president del Congrés espanyol, José Bono? O dels presidents dels parlaments autonòmics? Per no parlar dels presidents de diputacions o alcaldes de grans ciutats. Grans ciutats on el transport públic sí que està garantit, no com a la Catalunya que viu fora de l'àmbit metropolità.
(Algú pensarà que escric aquest apunt per això, però s'equivoca. És la necessitat de reclamar una mica de dignitat política, ciutadana i periodística i de reivindicar la necessària confiança en les nostres institucions. Siguin del color que siguin.)
jo no tinc virus informàtics, i tu?
24 d’octubre 2008
15 d'octubre, 68 anys de l'afussellament de Lluís Companys
15 d’octubre 2008
Com cada 15 d'octubre, els catalans, commemorem l'assassinat del president Companys, per part de l'exèrcit espanyol
Actes d'ERC a nivell nacional
A Deltebre, projectarem la pel·lícula "Lluís Companys, procés a Catalunya", el proper dissabte 18 d'octubre a les 19:00, a la seu local.
Un grup de juristes intenten despenalitzar les injúries a la corona
10 d’octubre 2008
notícia de vilaweb
"Més de cinquanta juristes han fet seu el manifest per la despenalització de les injúries a la corona (pdf), que es presenta avui als Col·legis d'Advocats de Barcelona, València, Palma i Alzira. Promogut pels advocats Jordi Busquets i Joana Martí, s'hi recull la preocupació pels judicis continus a persones relacionades amb la crema de fotografies de la monarquia espanyola. Una 'sobreprotecció de la família reial que trenca la igualtat constitucional'.
Entre les entitats que s'hi han adherit hi ha la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d'Advocats de Barcelona i l'Associació Catalana de Juristes Demòcrates de Lleida.
Pels signants del manifest, la penalització de la crema de fotografies del rei espanyol també és 'una limitació directa de l'exercici del dret d'expressió'.
El propòsit dels impulsors del manifest és de fomentar el debat. Per això demanen a la degana del Col·legi de Barcelona que distribueixi el manifest a tots els col·legiats a través dels òrgans corresponents."
Com a republicà, m'alegro d'aquesta iniciativa, per demostrar que no és democràtic, que la família borbònica tinguin més drets.
Obama o McCain? ...
07 d’octubre 2008
Ja fa mesos que es parla de les eleccions als EUA, sobre quin seria millor candidat si el democràta Obama o si el republicà Mccain. Des de la vella Europa, sempre hem tingut predilecció pels candidats democràctes, i sobretot a Catalunya, ja que el símbol dels democràtes és el kentuchy donkey, també anomenat catalan-kentuchy donkey, degut a que el burret demòcrata de kentuchy té l'origen amb el burro català. El burro català és actualment el símbol del catalanisme, en contraposició al toro espanyol. En canvi els republicans, utilitzen un elefant, potser per demostrar la seua contundència i força, el símbol de l'elefant com a valor republicà, va ser fins i tot utilitzat en una campanya municipal d'ERC a Barcelona, i diria que al seu temps va portar alguna que altra polèmica. La veritat és que a la pràctica la diferència entre els demòcrates i els republicans son mínimes, que traslladats a Catalunya seria com si els demòcrates fossen de CDC i els republicans del PP o UDC,per tant no crec que els valors socials de les esquerres europees estiguen defensades per cap dels dos candidats.
Continuant amb el tema, de què ens convindria més als catalans, si Obama o Mccain, com no ens afecten les seues polítiques socials, i tant un com l'altre tenen les mateixes polítiques econòmiques, hauríem de mirar quines son les seves polítiques internacionals i per això us dono aquest enllaç (enllaç), on cal destacar el següent paràgraf:
"La Xina, després de tot, no és l'únic país que tracta amb pobles inquiets i amb mentalitat d'independència. A Europa, tota mena de moviments 'subnacionals' aspiren a una major autonomia o fins i tot la independència dels seus governs 'nacionals', i amb menys justificació que el Tibet o Taiwan: els catalans a Espanya, per exemple, o els flamencs a Bèlgica, o fins i tot els escocesos al Regne Unit. Encara cap guerra no amenaça Barcelona, ningú no envia tropes a Anvers i ningú ha fet fora la premsa internacional d'Edimburg. Però aquesta és la diferència entre una mentalitat postmoderna del segle XXI i una nació que encara lluita batalles per l'imperi i el prestigi que ja formen part d'un passat distant."
Això ho diu tal com diu l'enllaç el Sr. Robert Kagan que és un dels assessors en política internacional de McCain, candidat del Partit Republicà, per tant queda clar, qui seria el millor aliat en un procés de sobirania nacional. Per tant personalment crec que seria millor que guanyés el candidat republicà. Ja que si continua sent assessorat per Robert Kagan, serà capaç de posar el seu gra de sorra al procés d'independència de Catalunya, com ho va fer a Kosova.
Continuant amb el tema, de què ens convindria més als catalans, si Obama o Mccain, com no ens afecten les seues polítiques socials, i tant un com l'altre tenen les mateixes polítiques econòmiques, hauríem de mirar quines son les seves polítiques internacionals i per això us dono aquest enllaç (enllaç), on cal destacar el següent paràgraf:
"La Xina, després de tot, no és l'únic país que tracta amb pobles inquiets i amb mentalitat d'independència. A Europa, tota mena de moviments 'subnacionals' aspiren a una major autonomia o fins i tot la independència dels seus governs 'nacionals', i amb menys justificació que el Tibet o Taiwan: els catalans a Espanya, per exemple, o els flamencs a Bèlgica, o fins i tot els escocesos al Regne Unit. Encara cap guerra no amenaça Barcelona, ningú no envia tropes a Anvers i ningú ha fet fora la premsa internacional d'Edimburg. Però aquesta és la diferència entre una mentalitat postmoderna del segle XXI i una nació que encara lluita batalles per l'imperi i el prestigi que ja formen part d'un passat distant."
Això ho diu tal com diu l'enllaç el Sr. Robert Kagan que és un dels assessors en política internacional de McCain, candidat del Partit Republicà, per tant queda clar, qui seria el millor aliat en un procés de sobirania nacional. Per tant personalment crec que seria millor que guanyés el candidat republicà. Ja que si continua sent assessorat per Robert Kagan, serà capaç de posar el seu gra de sorra al procés d'independència de Catalunya, com ho va fer a Kosova.
La dreta sempre atacant amb les mateixes armes
02 d’octubre 2008
Dins del món de l'independentisme, sobretot a nivell de la lluita per l'alliberament dels Països Catalans, és famosa la batalla de València, que es va caratarítzar entre atres l'enfrontament entre un valencianisme d'esquerres, obert, democràtic i sobretot d'arrel catalanista, contra un valencianisme espanyolista, enfrontat a l'esquerra i tot al que fes olor a catalanisme. Prova d'això farà uns anys l'Universitat de València, va prorduir el documental "Del Roig al Blau, documental on se'ns mostra l'enfrontament entre la dreta i l'esquerra, on aquesta dreta s'emparava a una suposada llibertat democràtica, per enfrontar-se a les esquerres guanyadores democràtiques a les urnes.
Una de les moltes lluites que va portar a terme, va ser entre d'altres, la de la bandera i denominació del País Valencià, (on finalment va claudicar l'esquerra acceptant Comunitat Valenciana, i la blavera com bandera). Durant aquesta batalla i encara ara, la dreta neo-franquista valenciana, ha utilitzat el que popularment se'n diu "ties maries".
Les ties maries, eren dones que durant la transició tenien sobre els 45 anys o més, dones que si tenien un coneixement mínim, com ara sabien llegir i escriure, i aprofitaven cert alliberament social que tenien per boicotejar els actes de les esquerres. (actualment les ties maries ja son bastant grans, i es corrent veure-les durant la mani del 25 d'abril, acompanyades d'una senyera de la ciutat de València (blavera) i la bandera constitucional (estanquera), i els crits que els oferim els manifestants de "Ties maries, vos queden quatre dies".
Ara la dreta de Deltebre,ha utilitzat els mateixos recursos. La dreta, encara no ha paït els resultats de les municipals passades, i està utilitzant aquest sector de la societat municipal per atacar l'actual equip de govern, és tanta la clara connexió que una de les ties maries locals, va escriure un "llibre", i la dreta local, vulguen-li tornar els favors a la causa, li va voler donar una subvenció mitjançant el consell comarcal, que per sort se li va revocar.
Ara amb el tema del Parc del Riu, les ties maries, s'han organitzat amb un clar suport per part de CiU, han fet una recollida de firmes, on fins i tot han firmat gent no empadronada al munipi, criatures o gent morta, (notícia el punt), aquesta tarde hi ha ple municipal, on segur que aquest sector es mourà, perquè la dreta, ataca constantment. Al més pur estil de la demagògia neofeixista, com fa la COPE, i emparant-se a una llibertat d'expressió que ells si poguessin, la traurien, acusaran al govern legítimament constituït de dictadors, però ja se sap, la dreta i la demagògia, van agafades de la mà, perquè tota la vida, la dreta s'ha dedicat a això, a destruir per tots els mitjans els qui l'han derrotat justament.
Una de les moltes lluites que va portar a terme, va ser entre d'altres, la de la bandera i denominació del País Valencià, (on finalment va claudicar l'esquerra acceptant Comunitat Valenciana, i la blavera com bandera). Durant aquesta batalla i encara ara, la dreta neo-franquista valenciana, ha utilitzat el que popularment se'n diu "ties maries".
Les ties maries, eren dones que durant la transició tenien sobre els 45 anys o més, dones que si tenien un coneixement mínim, com ara sabien llegir i escriure, i aprofitaven cert alliberament social que tenien per boicotejar els actes de les esquerres. (actualment les ties maries ja son bastant grans, i es corrent veure-les durant la mani del 25 d'abril, acompanyades d'una senyera de la ciutat de València (blavera) i la bandera constitucional (estanquera), i els crits que els oferim els manifestants de "Ties maries, vos queden quatre dies".
Ara la dreta de Deltebre,ha utilitzat els mateixos recursos. La dreta, encara no ha paït els resultats de les municipals passades, i està utilitzant aquest sector de la societat municipal per atacar l'actual equip de govern, és tanta la clara connexió que una de les ties maries locals, va escriure un "llibre", i la dreta local, vulguen-li tornar els favors a la causa, li va voler donar una subvenció mitjançant el consell comarcal, que per sort se li va revocar.
Ara amb el tema del Parc del Riu, les ties maries, s'han organitzat amb un clar suport per part de CiU, han fet una recollida de firmes, on fins i tot han firmat gent no empadronada al munipi, criatures o gent morta, (notícia el punt), aquesta tarde hi ha ple municipal, on segur que aquest sector es mourà, perquè la dreta, ataca constantment. Al més pur estil de la demagògia neofeixista, com fa la COPE, i emparant-se a una llibertat d'expressió que ells si poguessin, la traurien, acusaran al govern legítimament constituït de dictadors, però ja se sap, la dreta i la demagògia, van agafades de la mà, perquè tota la vida, la dreta s'ha dedicat a això, a destruir per tots els mitjans els qui l'han derrotat justament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
