problemes al camp nou

Extret del bloc de victor alexandre

Oleguer, emmordassat

Carta oberta

per Víctor Alexandre

Friday, 19 May 2006

La impossibilitat que Belletti pogués parlar en l’acte de celebració de la Lliga de Campions al Camp Nou la nit del dia 18 de maig no va ser un fet casual. Ni el micròfon es va espatllar ni hi va haver problemes tècnics de cap mena. El micròfon, senzillament, va ser tancat per mesures que ja havien estat preses sibil·linament sense dir res als jugadors. Prova d’això és que Puyol va intentar arreglar la misteriosa avaria per tal que Belletti i la resta de companys poguessin dir-hi la seva. Però no. Tot estava perfectament estudiat. El problema, com és lògic, no era Belletti. El problema es deia Oleguer Presas. En saber-se que Oleguer podia dir unes paraules relacionades amb els Països Catalans o citar uns textos d’autors valencians, com ara Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés, es van encendre totes les alarmes del govern català, que hauria pressionat el F.C. Barcelona per tal que ho impedís. D’aquesta manera es feia palès fins a quin punt en la Catalunya governada pel PSC està prohibida la llibertat d’expressió. El fonamentalisme espanyolista d’aquest partit és capaç de qualsevol cosa per tal d’impedir que els qui no pensen com ell puguin parlar. Destitueix consellers, expulsa socis de govern, manipula mediàticament les manifestacions que li són desfavorables, penja la bandera espanyola al Palau Robert, vota a Madrid en contra de la unitat de la llengua catalana i diu que els drets històrics de Catalunya no existeixen. Que ningú no s’enganyi: el que va passar al Camp Nou la nit del 18 de maig tenia un objectiu clar: impedir de totes totes que Oleguer Presas pogués parlar. D’aquí que, en lloc de canviar de micro, es passés ràpidament al castell de focs artificials a fi de tallar les demandes del públic, que insistia a sentir els seus jugadors. Aquests fets, no cal dir-ho, són d’una gravetat extrema si tenim en compte que els parlaments personals en aquesta mena d’actes constitueixen el moment més esperat de la nit. És el moment en què els herois s’adrecen personalment a la gent i, amb la veu trencada per les emocions viscudes, li donen les gràcies pels sentiments positius de tot un any. Que el F.C. Barcelona privés d’això a uns i altres és imperdonable i ens dóna la mesura real del país en què vivim. Un país governat per un partit –o potser n’hauríem de dir una secta- capaç d’emmordassar els dissidents, els insubmisos i els desafectes. Ja han prohibit les pancartes independentistes a l’estadi. Ara, el següent pas, seran les estelades. Doncs bé, ja que no ens deixen parlar, ara se’ns presenten dues magnífiques oportunitats de respondre a aquest totalitarisme. Una en el referèndum del 18 de juny i l’altra en les eleccions previstes per a la tardor. En la primera, votant NO, podrem dir silenciosament què en pensem dels qui són capaços de mentir a tot un poble per tal de perpetuar-se en el poder. En la segona, amb un vot veritablement catalanocèntric, podrem expulsar-los del govern.