Reflexions pel dret a l'autodeterminació (III)

29 de març 2007
Mai hagués pensat que quan vaig començar a escriure aquesta sèrie d'articles, s'arribés tant ràpid al debat. (llegeix Xavier Vendrell el meu bloc?). Diumenge Xavier Vendrell, va fer unes declaracions durant la II calçotada independentista organitzada per JERC-Camp de Tarragona, on es demanava que si CiU convocava un referèndum per l'autodeterminació, Esquerra feia president a l'Artur Mas. Després d'uns dies de sacsejada política, això ha quedat com diuen a La Cava, en aigua de borraines, és adir un no-res.

enllaç article de vilaweb

i un article del bloc d'esquerra, que no se'm copia bé l'enllaç

El dret de decidir de les nacions no és només un dret inalienable (reconegut des de sempre per les Nacions Unides i, més recentment, per la Unió Europea a Montenegro), sinó que és, sobretot, una necessitat de Catalunya per posar fi d'una vegada per totes a l'empobriment a què ens condemna Espanya. D'un dia per l'altre podríem gestionar l'aeroport del Prat perquè esdevengui transoceànic, recuperaríem la dignitat dels trens de rodalies, invertiríem els 19.000 milions d'euros d'espoli fiscal espanyol en hospitals i escoles, tindríem seleccions esportives en competicions internacionals, promouríem una defensa efectiva del català i podríem signar acords interestatals per a la internacionalització de la nostra economia, només per posar uns exemples.

Volem que quedi clar, doncs, que per a Esquerra la construcció d'una Catalunya plenament democràtica i sobirana és tan prioritària -perquè és condició imprescindible- com el projecte de la Catalunya social (com, evidentment, preferim la Catalunya social que es pugui construir des de l'Entesa a la Catalunya regional i conservadora).

Per això li hem fet una proposta inequívoca a CiU. Si la federació està disposada a convocar un referèndum d'autodeterminació per posar fi a tot aquest endarreriment a què ens aboca Espanya. Podem arribar a un acord per formar el Govern que convoqui el plebiscit independentista. Però ja avui mateix CiU ens ha demostrat quin és el seu horitzó nacional. El partit que critica tothora l’esquerra independentista per la suposada connivència respecte al PSOE és incapaç de donar suport a iniciatives per trencar la submissió de nostre país envers Espanya.

Després del rebuig a la proposta, queda clar que Convergència prioritza mantenir l'actual statu quo que fer un nou pas endavant com a país. Toca el moment de preguntar-nos: qui hi ha veritablement darrere d'aquesta CiU que es proclama nacionalista? Quins poders fàctics impedeixen que Catalunya pugui esdevenir un país veritablement democràtic i sobirà? Qui va obligar Artur Mas a pactar un Estatut retallat? Qui mana a CiU?

3 comentaris:

emigdi ha dit...

M'agrada que xavals joves reflexioneu sobre la independència nacional. Estic d'acord en gairebé tot el que dius. Reflexiones força bé. Fins i tot comparteixo bona part de la teva reflexió sobre CiU. Tot i això, et manca autocrítica, i per desgràcia a molts militants d'ERC. Et transmeto una pregunta semblant: Qui mana ERC a pactar amb l'espanyol de Montilla? El gran perdedor de les eleccions, i un dels grans artífexs de la retallada estatutària. Malauradament els independentistes estem en un carreró sense sortida, per culpa d'aquesta dèria de pactar amb el PSOE.

roquet ha dit...

... emidgi, al pròxim article sobre l'autodeterminació, parlaré de la piràmide de maslow, i com afecta a l'independentisme.

Lluís ha dit...

Hola, Emigdi.

No crec, sincerament, que Montilla sigui més ni menys "espanyol" del que ho era en Maragall o del que ho és en Mas. Potser a nivell estètic si (en Montilla té menys por que els altres dos a dir "¡Viva España!"); més enllà de l'estètica, però, l'horitzó d'autogovern que tots tres preveuen per a Catalunya és el mateix: l'autonomia i, en el millor dels casos, el federalisme.

Així les coses, entre pactar amb un autonomista d'esquerres i pactar amb un autonomista de dretes hem preferit la primera opció, com és lògic en un partit independentista i d'esquerres. Definitivament, aquí les raons estètiques no poden entrar en joc, perquè estem parlant de política.

No se quin polític espanyol (Azaña, potser?) va dir que "a los catalanes les pierde la estética". Des que ERC governa amb en Montilla, veig clar com l'aigua que el qui ho va dir tenia una raó com un temple.